Cartell de Santes 2016

Fa uns pocs anys Lleida va decidir imitar a Mataró i convidar a un artista consagrat a realitzar un cartell d’autor per a la festa Major. Enguany sembla que a més també ha decidit importar la tradicional polèmica mataronina amb la bona obra d’Àngel Jové que ha provocat veritables convulsions a la capital de la Terra ferma.

Aquesta circumstància em fa pensar que el treball que ha presentat Laia Arnau per aquestes Santes 2016 serà un treball que a bon segur no crearà ni gaire controvèrsia ni potents sentiments de rebuig, ans el contrari, crearà un clima general d’acceptació però, això sí, sense aconseguir motivar grans passions per que en conjunt l’obra presentada és més que discutible en l’artístic i el conceptual, i principalment està mancada de la força i trempera que exigeixen aquestes obres i més quan es vol popularitzar a l’extrem.

El més positiu de l’obra és que respon perfectament al criteri de cartell d’autor. La seva visió és perfectament identificable amb el treball habitual de Laia Arnau amb aquest mon de caire il·lustratiu amb el que acostuma a confegir les seves obres. Però lamentablement ha trencat la fidelitat al seu concepte genèric per establir una obra curulla d’elements, personatges , signes, símbols i segones lectures que el converteixen en un totum revolutum quan la seva gran virtut està en la poètica de la simplicitat i la naturalitat.

Potser tot rau en l’explicació donada per la pròpia autora tot dient que ha volgut fer un cartell popular pensant en un pòster que els joves i la canalla es puguin penjar a l’habitació. I aquest ha estat el gran error. El cartell s’ha de fer pensant-lo com a cartell, de i per a la ciutat. En el moment en que es crea pensant en qualsevol altre cosa la possibilitat de fallida és molt alta, com ha succeït en aquesta ocasió.

Si a més entenem que l’obra visualment es enfarfegada i farinosa, que el munt de personatges que la conformen no queden integrats en un volum comú i si en canvi estan sobreposats en una massa informe sense cap mena d’estructura compositiva sols lligada per la tipografia. I a més a més el to cromàtic és acaramel·lat i poc vibrant, haurem de convenir que, artísticament parlant, aquest és un cartell per passar amb més pena que glòria.

Però com que hi ha totes les peces de l’auca santera i a Mataró sembla agradar això, és molt possible que la valoració general sigui més positiva que la d’aquest crític, sense arribar però, i de cap de les maneres, a un toc de barram.

Un cartell a més a més que ens permet una juguesca a la que els convido. Facin abstracció de quasi tot i centrin l’obra en la sola imatge de la diablessa que domina el primer pla. La seva força plàstica supera en molt al conjunt del presentat. I és que poc és moltes vegades molt, i molt pot esdevenir en quasi res, com succeeix en el cas que ara ens ocupa.