CAPS.A.

La revista CAPS.A. va tenir una curta però intensa vida. Una experiència difícil d’etiquetar . Potser la paraula “artefacte” que és la que es va usar més en aquell temps aprofitant que la mateixa és de per se una de les definicions de la paraula art ,n’és la més adient. Un artefacte que agafà en cada edició una definició diferent. En uns casos és plàstica , en altres és poesia visual, en altres, llibre objecte , més enllà és una instal·lació... Una experiència encapçalada per J.M. Calleja , Jordi Cuyàs i Jaume Simon , que va tenir diversos col·laboradors com Lola Albararcin , Eduard Comabella, Nefer, Benítez ..., que aportaren la seva personalitat en algunes de les propostes.

Ara Can Palauet acull una mostra de tipus enciclopèdic, on aplega tota la documentació al voltant de l’experiència, englobant-lo alhora en el concepte més ampli de la literatura i l’art, al voltant del qual ofereix una acurada visió didàctica i explicativa.

Una mirada conjunta prou vàlida i valuosa , encara que no acaba d’aprofundir en la realitat de que CAPS.A. no era un fet aïllat i que s’ha d’integrar en l’especial moviment conceptual que en aquells moments gaudia Mataró. (Propostes a la platja , les exposicions al Museu de Mataró dels llavors “joves valors”, les propostes, com “Pirulí” de Jordi Cuyàs amb accions en el “xino” de la Plaça de Sta Anna , o el Rosa-Rosae amb Calleja al capdavant per pintar de rosa el carrer de Santa Marta , els poemes escultures de Simon ...).

Una mostra però que no acaba de ser reeixida ja que la documentació, el didactisme, la reproducció del paper escrit al seu voltant , l’excés de lletra en una paraula, en demèrit de la visió clara i contundent de les veritables protagonistes , com ho haurien de ser les pròpies “capses”, la converteix en una mostra massa documental, massa de tesi , fugint justament de l’esperit real de “CAP.S.A” que n’era la directa provocació artística, l’estímul a la reflexió, la recerca del concepte mitjançant qualsevol element.

Tot un garbuix que deixa en molt segon pla els veritables elements “objectuals” de l’exposició que resten amuntegats i poc individualitzats en la simbòlica taula / capsa central.

Una exposició que òbviament s’ha de visitar. Per aquells que ho vam viure de primera mà, en un exercici de reflexió de la seva transcendència en el temps, més que d’un exercici de nostàlgia. I per aquells que no ho van viure o no en tenien coneixement, exercitar també el poder d’aquella transgressió i comparar-la amb l’actualitat d’avui mateix. Una comparança que a bon segur ens pot dir moltes coses.

Una exposició però que tindria poc sentit si es queda tan sols en el físic que acull la sala. Una exposició que agafarà pes i volada si s’edita un complert catàleg que en aquest cas és absolutament necessari.