Can Xalant

M’assabento, no sense emprenyar-me, que el govern anterior ho va deixar tot ben lligat per tal que al govern entrant, en el supòsit que hi hagués canvi, no li quedés més remei que prorrogar, per un any, el contracte de direcció i gestió del pomposament autoanomenat Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró. Fins quan, els mataronins i les mataronines haurem de mantenir, amb els nostres impostos, un centre que no aporta res a la ciutat? En època de vaques grasses potser podíem permetre’ns determinades frivolitats (tot i que tractant-se de diner públic seria preferible no fer-ho) però ara, en l’actual situació de precarietat, res justifica el dispendi econòmic que la continuïtat del Centre comporta per a les arques municipals.

D’acord amb el decret que en el seu dia va signar l’anterior govern, 240.000 euros serà el cost per al període comprès entre maig de 2011 i abril de 2012. Desconec si, ateses les actuals circumstàncies econòmiques, la Generalitat es farà càrrec de dues terceres parts de l’import (com havia succeït en anys anteriors) però, encara que finalment sigui així, em sembla un despropòsit mantenir Can Xalant en funcionament.

Em venen al cap un munt de coses que es podrien fer amb aquests diners i que, sens dubte, serien més profitoses per a la cultura de la nostra ciutat. Per posar només un exemple, és raonable que l’Ajuntament de Mataró no pugui destinar, el 2011, ni un sol euro a restaurar la Basílica de Santa Maria (Bé Cultural d’Interès Nacional) i en canvi mantingui, a cos de rei, suposats artistes vinguts de l’estranger per tal de crear a casa nostra les seves suposades obres d’art?

Hi ha un cas que il·lustra, perfectament, en què ha estat malgastant els nostres diners l’Ajuntament d’ençà l’obertura del Centre l’any 2005. Entre d’altres entreteniments, l’any 2007 va encarregar al col·lectiu d’arquitectes argentins a77 i a l’artista català Pau Faus un projecte que (segons he pogut llegir textualment en la documentació facilitada pel mateix Centre) es va plantejar com un “laboratori d’arquitectures nòmades i autoconstrucció destinat a reinterpretar l’antiga construcció de l’artista Tadashi Kawamata en el pati del centre, coneguda com el Xiringuito”. Un projecte que, n’estic segur, devia entretenir, i molt, als seus creadors i pensadors contemporanis. En paraules de Marc Fumaroli, historiador, assagista i catedràtic de la Sorbonne i del Collège de France, “entreteniment per a milionaris”, vaja.

Tot i que, per modèstia, no m’atreveixo a afirmar-ho taxativament, dubto molt que les obres que es fan a Can Xalant puguin ser considerades obres d’art. En tot cas, i més enllà de l’actual situació econòmica, em sembla inadmissible que amb recursos públics (res a dir si tinguessin el suport de mecenes privats) es continuïn finançant centres que tenen per finalitat mantenir uns creadors (?) que, incapaços de vendre les seves obres (qui les compraria?) no tenen cap vergonya de viure, i molt bé, a costa de les ajudes d’un sistema que, segons defensen, és l’esca de tots els mals.


La sort de Can Xalant durant aquests anys ha estat que ha passat desapercebut a la mirada dels ciutadans de Mataró. Al contrari, hi haurien hagut manifestacions davant l’Ajuntament per demanar-ne el tancament. Tant de bo que sigui la darrera pròrroga. Que no em prenguin més el pel, si us plau!

Tal com vaig llegir una vegada no recordo on “n’hi ha per arrencar a córrer davant d’aquest voluminós barret de rialles”.