Can Marfà

L’herència del tripartit mataroní continua fent estralls en el patrimoni arquitectònic de Mataró. Malgrat fa mesos que ja no governa, els projectes que va aprovar i començar en el darrer mandat avancen inexorablement.

Si fa unes setmanes lamentava de tot cor la desgraciada rehabilitació del conjunt modernista de l’antic Escorxador, avui ploro la violència de la intervenció que s’està executant en la façana sud de la nau petita de Can Marfà. Tant li fa que, com en el cas de la futura biblioteca, sigui un edifici catalogat amb el màxim nivell de protecció pel Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Mataró, els facultatius continuen fent de les seves. Vull que quedi clar que tampoc en aquest cas estic en contra dels usos futurs de la nau. Ben al contrari, em sembla molt bé que es converteixi en la seu del Museu del Gènere de Punt de la nostra ciutat.

D’acord amb l’opinió dels entesos, Can Marfà és un dels 10 elements més importants del patrimoni arquitectònic de Mataró. Sense arribar a tenir el valor del Vapor Gordils i Dalmau (desgraciadament, també com a conseqüència d’una decisió de l’anterior govern, serà la seu de les oficines de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària) es tracta d’un conjunt notable del passat industrial del nostre país.

Preguntant-me sobre el perquè d’aquesta dèria per desgraciar el llegat arquitectònic de les generacions que ens han precedit, m’han cridat l’atenció les reflexions d’un prestigiós arquitecte de talla internacional: Germán Samper Gnecco. En una entrevista feta amb motiu d’haver rebut un doctorat “Honoris Causa”, Samper manifesta que “hi ha el perill d’una arquitectura egòlatra per demostrar una capacitat individual”. Malament anem si, com a l’Escorxador i a Can Marfà, la preservació del patrimoni arquitectònic depèn de professionals que avantposen el seu ego i el seu reconeixement personal al valor dels bens que han de restaurar/rehabilitar. Malauradament, però, això és el que aprenen a la universitat.

Col·lectiu Patrimoni, un grup de persones vinculades al món de l’arquitectura i el planejament urbanístic, es pregunta, en el seu web, “perquè les Escoles d’Arquitectura de Catalunya no han tingut mai cap càtedra ni ensenyament que expliqui les característiques i virtuts pròpies de les arquitectures populars de casa nostra”. Sembla, diuen ells, “que només tinguin ulls per una arquitectura moderna amb projecció internacional, una arquitectura d’autor i de premis incompatible amb les estructures tradicionals”

Il·lús de mi -com si no sabés que l’egolatria és insaciable- em pregunto, una i una altra vegada, si serem capaços de retornar a una concepció clàssica de l’arquitectura que, enfront les agressions de l’arquitectura contemporània, respecti l’harmonia i la bellesa del nostre patrimoni i de les nostres ciutats històriques.