Ca l'Arenas

La passada setmana va ser presentada a la premsa i a un reduït nombre d'artistes (reduït no per manca d'interès i sí per manca de comunicació/invitació) el nou edifici de Ca l'Arenas o dit oficialment el CAGAC (Centre d'Art Germans Arenas i Clavell), un nom que quasi ho diu tot.

La mirada al centre nou nat és molt positiva. El treball dut a terme pels que han dirigit aquest refer del vell casalot del carrer Argentona ha estat excel•lent, tot i les grans servituds a les que han estat sotmesos .El nou edifici manté l'esperit de l'habitacle anterior, però amb acurada adequació a la seva nova finalitat, amb unes noves plantes superiors resoltes de manera ben aconseguida.

Però si el continent mereix tota mena de felicitacions, el contingut en canvi genera molts dubtes i interrogants, especialment en el que pertoca a la dotació inicial del mateix, la integració del Fons d'Art local que s'està gestant, i molt especialment, el qui i de quina manera dirigirà la dinàmica expositiva i d'activitats que han de marcar el futur del Centre.

Silenciada l'opinió dels artistes, inexistents per als promotors, ocupat el PMC amb Can Xalant i l'obsessiu objectiu de l'art contemporani, el Museu ha estructurat un pla d'usos (d'abusos segons opinió majoritària dels artistes que n'han tingut coneixement), fonamentat únicament en el seu interès particular, no aprofitant ca l'Arenas, i si aprofitant-se d'ella, com molt bé ho definia l'artista Albert Alís.

Sols així s'entén que la casa “deixada als artistes mataronins”, com indicava el marmesor i advocat Santi Martinez en el moment de la presentació i en fer referència a les intencions testamentàries de Jordi Arenas, estigui ocupada en un 80% aproximadament més magatzem pel Fons que el Museu aporta, desempallegant-se així de les andròmines que no volia i mantenia amuntegades en les golfes de Can Serra.

La pregunta apareix ràpida: Aquest fons, és bo o dolent? La resposta reflexiva és immediata: deu ser dolent, ja que sinó és difícil entendre que una institució sigui capaç de furtar, durant més de vint anys, aquests petits tresors a la mirada dels ciutadans, sense que hagin estat cessats els responsables de tal malifeta. I si és dolent no mereix un percentatge d'espai tan dominant, que deixa tan sols per les exposicions temporals dues sales amb les ridícules mides de 13 i 26,70 m2.

Sigui com sigui el pla d'usos s'ha de refer. Cal una altra partició. Cal el punt que uneixi passat i futur. Cal veure les coses en perspectiva activa i no passiva. Potser seria millor pensar en un fons més viu i canviant, que aprofitant la seva diversitat omplís les sales de la planta baixa, i unes exposicions més formoses en la planta superior, que les que es poden oferir en les sales previstes actualment (pensin en el menjador i en una habitació de casa seva). I com no aprofitar l'oferiment dels artistes locals per crear un Fons d'Art del que actualment no disposa la ciutat, que pot ser perfectament pedra angular del concepte generacional que ha de significar Ca l'Arenas. Tot això per no endinsar-nos en mil punts més, com el del ridícul pressupost per cada exposició (sis-cents euros) i altres desavinences les quals són xocants i desencertades.

Cal plantejar el futur i fer-ho amb diàleg i amb els artistes. Cal asseure's i començar el treball. Fer-ho amb serietat i obviant retrets al passat. Amb els fonaments actuals cal refer el projecte. No hi ha més sortida.

Per fer-ho es precisa una gestió col•lectiva en què hi siguin presents Ajuntament, PMC, Museu, gent de l'art i la cultura, polítics... Amb tots ells es pot tirar endavant una Casa que ha de significar una part molt important del futur de la plàstica mataronina. No fer-ho és enterrar quasi definitivament el futur més proper, ja que no cal oblidar que per la seva història més recent, i per la seva actitud envers l'art i els artistes locals, tant el PMC, com molt especialment el Museu, estan deslegitimats, professional i èticament, per dirigir el que hauria de ser la casa dels artistes de la ciutat.

Ca l'Arenas, un espai esperança de tots i que de no canviar està en camí de ser el gran panteó funerari que no desitja ningú. Però encara estem a temps de remeiar-ho. A aquesta esperança dedicarem el nostre esforç. Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical xanax order fioricet amlodipine soma telemanipulation cheap cialis online alcohol order ambien order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol order ultram ultracet prilosec zoloft online punitive amoxicillin buy cialis adnexopexy antipathetical zanaflex lipitor prevacid buy ultram ambien arrack gradient hoodia heterozygote carisoprodol alprazolam online famvir alprazolam aleve order ciali