Blai Manté dóna veu a la lluita armada catalana contra el franquisme

El Front d’Alliberament Català (FAC) va ser un ‘rara avis’ en l’àmbit de l’oposició al franquisme des de Catalunya. Entre 1968, any de la seva fundació, i el 1977, quan finalment es va dissoldre, aquest grupuscle independentista català va optar per la lluita armada contra el règim. Silenciat i oblidat amb el pas del temps, el record del FAC ha quedat molt desdibuixat i tan sols és present en la memòria d’alguns lluitadors antifeixistes. El periodista i historiador mataroní Blai Manté recupera la història d’aquell grup de joves en el llibre “Front d’Alliberament Català. Sabotatges per la independència”, que acaba de publicar l’Editorial Base. A mig camí de la novel·la i l’assaig, però respectant sempre al cent per cent els fets històrics, Manté reconstrueix la història del FAC que, segons l’autor, “mostra que durant els anys 70 també hi havia gent que creia en Catalunya com una entitat independent”.

Manté va començar a treballar en el tema després que caigués a les seves mans un text elaborat per dos antics militants del FAC. Un editor va encarregar al mataroní que li donés forma, i aquí va iniciar el seu periple d’entrevistes amb membres del grup de cara a reconstruir tot allò que mancava en l’esborrany original. El document final explica la història d’un grup que va apostar per la “propaganda armada”. “Feien sabotatges de baixa intensitat, no atemptaven contra persones sinó contra símbols”, explica Manté. Es van estrenar col•locant un artefacte explosiu a la seu de Radio Nacional, i també van atemptar contra antenes repetidores i contra el Monumento a los Caídos de Barcelona, entre d’altres. “El seu objectiu era crear un impacte en l’opinió pública per fer propaganda contra el règim, perquè cada cop més gent se sumés a l’oposició al feixisme”, destaca l’autor. Gairebé mai reivindicaven els atemptats, que a més eren silenciats pels mitjans de comunicació del règim. És per això, segons explica Manté, que la repercussió va ser força minsa. Això no va impedir, però, que diversos dels seus membres fossin detinguts i empresonats. Un d’ells, Carles Garcia, va ser un dels protagonistes de la famosa “fuga de Segòvia”, en què una quarantena de presos van aconseguir fugir de la presó d’aquesta localitat castellana l’any 1976.

Manté destaca que el FAC era “un grup força informal, poc organitzant, tot i que va comptar amb uns 50 militants actius”. L’objectiu inicial de crear un “exèrcit català” va acabar esdevenint en un grup de resistència que, diu Manté, “feien el que podien”. El FAC va patir a més molts problemes interns, xocs personals, recels i fins i tot s’hi va colar un delator. Tot plegat, juntament amb el canvi de conjuntura després de la mort de Franco, va portar a la dissolució del Front l’any 1977. Més de 30 anys després, gairebé ningú recorda la seva lluita. El llibre de Manté vol treure la pols a aquests vells records.