Aventura i pseudofilosofia

'Prometheus' no ha aconseguit satisfer les expectatives creades entre els moltíssims seguidors de l’Alien de Ridley Scott i les seves seqüeles. El film s’havia plantejat –o venut- com una mena de preqüela, com la història de què va passar abans que la nau Nostromo on viatjava Sigourney Weaver es veiés “ocupada” per un alien de mal humor. Però 'Prometheus' no explica res de tot això, sinó que com un d’aquests reboot que proliferen a Hollywood, intenta recomençar la història d’Alien des d’un altre punt de vista, on pren rellevància el conflicte entre ciència i fe religiosa. Aquest és, potser, el principal problema de ‘Prometheus’ ja que, per una banda, el debat ètic està tractat de forma molt buida i superficial, amb només algunes idees apuntades vagament. Per altra banda, aquesta càrrega pseudofilosòfica pren l’espai a l’aventura, l’acció i el terror que estaven en la base de l’Àlien original.

En aquest sentit, 'Prometheus' és una pel·lícula una mica ‘desganada’: la trama està plena d’incongruències i els personatges són tòpics o insípids, amb l’única i notable excepció de l’androide interpretat per Michael Fassbender, de molt lluny el més destacable del film. No obstant això, es percep darrere les càmeres el pols experimentat de Ridley Scott, capaç de mantenir el ritme i convertir en un espectacle un material tan lleuger i poc treballat. I en aquest aspecte, l’aire de cinema d’aventures d’una altra època que li ha donat al seu ‘Prometheus’ és un altre dels pocs factors dignes de ser destacats.

espaiisidor.blogspot.com