Autosuperar-se i coaching

El diari d'avui porta un parell d'escrits fets per dos “coaches”. Reconec el meu desconeixement al voltant del món del coaching però casualment tot just ahir vaig tenir una llarguíssima conversa amb una intel·ligent i brillant amiga que també ha fet actuacions en el món del coaching, així que faré un parell de comentaris al respecte. El primer dels escrits fa afirmacions contundents: “el nostre patró de talents és únic i perdurable. Ho sento però et recomano que ho acceptis quan abans millor. La creença que tots podem aprendre a ser excel•lents en gairebé tot és molt estesa però, ens agradi o no, és errònia. La neurociència ens ho corrobora. Una prova? Escriu una frase amb la mà que no domines. Et sentiràs maldestre i incòmode. A continuació escriu la mateixa frase, però aquesta vegada amb la teva mà dominant. Et sentiràs bé, natural, ni hi pensaràs. Ara compara la qualitat de les dues frases. Compara el temps i esforços esmerçats. Què conclous?. Si decideixes millorar la teva escriptura amb la mà no dominant, benvingut a la gestió de les debilitats, a la frustració i a l'estrès. Si decideixes continuar escrivint amb la teva mà dominant, benvingut a la gestió de fortaleses, a la productivitat i a una millor qualitat de vida. Tu tries”.

Home, no crec que la neurociència ho corrobori. He vist casos de persones afectades de Pàrkinson o de tremolor essencial on la qualitat de les tasques grafoescripturals amb mà dominant és francament més pobre que amb l'altra mà. He vist exemples de funcions desapreses per malalties que han afectat el cervell i com, a força d'esforç i gràcies a la plasticitat del cervell, aquest ha estat capaç de tornar a aprendre de zero en una part diferent del cos. També és ben conegut que forçar el cervell a fer tasques que li són difícils, allunyades de la rutina, és una bona forma de mantenir-lo actiu i allunyat de la demència.

Crec fermament que amb esforç les persones poden superar les seves limitacions. En alguns casos probablement és més important per al desenvolupament personal focalitzar els esforços en millorar fortes debilitats que no pas obviar-les i seguir per la via fàcil de treballar i potenciar les fortaleses. Un molt bon exemple és el cas de l'orador Demòstenes, afectat de tartamudesa, i amb uns inicis decebedors. La seva persistència va convertir les pedres del camí en les roques sobre les quals va aixecar els seus somnis. Va arribar a ser un dels paradigmes de l'oratòria.

Ja centrats en casos més propers us puc ben dir que crec en els miracles. Per les nostres aules han passat estudiants amb ben poques habilitats per a l'estudi i en particular per a dedicar-se a l'enginyeria. Però els professors creiem en les persones, i gràcies al procés d'acompanyament i a dedicar tant de temps com calgui, hem ajudat força persones a fer un salt qualitatiu, una transformació radical. És cert que han trigat anys en treure's la carrera, però igual que Demòstenes, un bon dia han fet un canvi espectacular, i han desenvolupat una nova fortalesa, fins al punt de continuar estudis de segon cicle i doctorat a Barcelona, i acabar amb un futur brillant pel qual l'autor de l'escrit del diari mencionat anteriorment no hauria apostat mai.

De fet el mèrit rau en fer un bon enginyer d'una persona que no arriba amb un expedient brillant de batxillerat. Més encara si a la mateixa aula conviuen estudiants brillants amb estudiants amb dificultats. Atendre la diversitat és més desafiant i engrescador que no pas formar estudiants que han accedit amb notes estratosfèriques. En definitiva, i per la meva experiència: fa més el que vol que el que pot.