Autoritat democràtica

La direcció dels centres educatius no ha sigut mai una tasca fàcil ni senzilla. En el cas dels centres públics, a més, s'afegeix la complicada coincidència d'una doble representació: el director – o directora – és el màxim representant de l'escola davant dels alumnes, famílies, professors i entitats i administracions externes, alhora que també és la representació del titular – és a dir, la Generalitat – de cara endins: alumnes, famílies, professionals que hi treballen… El que dic, un complicat doble paper.

Es vol fer més atractiu aquest càrrec entre el professorat de les escoles i instituts públics perquè hi ha un percentatge important d'aquests centres que tenen els directors i directores nomenats per l'administració i no escollits pels representants de cada centre, perquè no s'hi ha presentat ningú. I, per fer el càrrec més atractiu, s'estan posant sobre la taula un seguit de mesures que no sé ben bé a qui resultaran llamineres: l'establiment d'una categoria superior anomenada “direcció professional docent” i la consideració de “autoritas publica”, la consolidació d'uns complements retributius en funció dels anys que s'ha exercit la direcció d'una escola un cop acabat aquest periode com a director/a, la possibilitat de deixar de donar classe amb alumnes, la possibilitat d'arribar a la direcció d'un centre sense haver de presentar i defensar un projecte de direcció, … Tot plegat, unes condicions que - en alguns casos excepcionals - poden ser interessants però que, aplicats de forma generalitzada, podrien fer canviar molt el model de direcció democràtica i arrelada al projecte educatiu d'un centre.

Una categoria superior que “alliberi” els que han sigut directors de tornar a la docència i de relacionar-se amb els companys i companyes d'un centre d'igual a igual crec que és innecessària. És cert que hi ha vegades en que s'han d'adoptar decisions arbitrant entre companys; però si les decisions responen a un parer compartit (per l'equip directiu, de coordinació, claustre de professors, consell escolar, …) no hi ha d'haver cap problema en assumir el paper de representant de l'opinió i dels drets col·lectius de la comunitat educativa d'aquell centre a l'hora de prendre-les; és més, aquest és el sentit democràtic d'aquest càrrec i l'autoritat real que representa. Qui actua així, no ha de ser “rescatat” per ningú; ans al contrari, fa mèrits per ser reconegut per aquesta mateixa comunitat com a bon representant seu. Hi ha una autoritat millor?

El treball a l'escola és, fonamentalment, un treball amb persones. Començant pels alumnes. Per això, un director o directora no hauria de perdre mai el contacte amb aquests alumnes, no hauria de deixar mai de tenir “hores de classe”. Si no, quin seria el vincle d'aquest càrrec amb el que constitueix l'essència de la nostra feina? Quina legitimitat pot tenir davant dels que exerceixen la seva feina, sobretot, amb alumnes?

Pel sacrifici personal, social, temporal i familiar que comporta sovint l'exercici de la direcció, potser no queda més remei que atorgar-li la condició d'autoritat pública en alguns incomodíssims casos amb persones adultes que no tenen clar el caràcter de servei públic que té una escola. I, potser, tampoc no està malament que es consolidin alguns beneficis un cop acabat el periode de direcció. Ara bé, qui millor pot saber si aquella persona ha complert bé amb les seves responsabilitats, ha defensat els interessos de tots i ha estat un bon representant de la comunitat educativa d'un centre són – precisament – els companys de feina, les famílies i els alumnes als que ha servit. Per això, en l'avaluació de la feina feta com a director o directora (que dóna lloc a la consolidació d'aquests beneficis) no n'hi ha prou amb l'avaluació que es faci des de fora de l'escola; ha de ser igual de rellevant el que es valori des de la mateixa escola. I això, en l'esborrany de decret de direcció que ara està a debat, no està clar que acabi sent així. I hauria de ser així.

Un director o directora que no és vist en el marc d'un equip directiu, que apareix deslligat dels alumnes, famílies, companys de professió, … deslligat del projecte educatiu que dóna sentit a tot en un centre: quina autoritat té? La democràtica és la que li ve atorgada per la representació comunitària que se li delega. Mai, un decret, podria substituir això.