Capgròs
El passat 31 de gener va tenir lloc al foment del treball una trobada per a debatre sobre el futur de les tecnologies de la informació i les comunicacions. Sento gran satisfacció per haver assistit i orgull per la magistral organització del president d’Aseitec, Pedro Gómez. Tots recordem amb estimació el seu pas per la direcció de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró. La seva empenta d’aquells anys encara es manté amb la mateixa força i èxit.
Poques intervencions per ponent atesa la limitació de temps i l’elevat nombre de ponents, però un bon grapat d’apunts interessants de remarcar.
En Carles Martín Badell va comentar la sensació que “hi ha més persones dedicades al suport de l’emprenedoria que emprenedors pròpiament dits”. Això unit a la “manca d’experiència dins el món empresarial de la majoria dels que donen suport als emprenedors” i la necessitat de parlar amb propietat: “un pot ser emprenedor dins la seva feina. El que ens cal són empresaris que muntin empreses i creïn llocs de treball”. Totalment d’acord. Abans estava de moda la paraula executiu, ara emprenedor, però més enllà de les etiquetes que estiguin de moda, el veritable objectiu hauria de ser la creació de llocs de feina. Jo afegiria la sensació que hi ha un cert col·lectiu d’emprenedors que el seu modus vivendi es basa en xerrades sobre el que és l’emprenedoria, més que no pas en l’activitat de la seva pròpia empresa.
Desacord amb les demagògiques conclusions extretes per en Pere Mier en base a la seva enquesta feta a mà alçada sobre un col·lectiu d’empresaris. Segons ell, la societat demana que els diners de recerca vagin a parar majoritàriament a l’empresa privada. Just l’extrem oposat del que succeeix ara, que es fan servir per a finançar principalment centres públics. D’entrada, la immensa majoria de la producció científica es du a terme a les universitats i hospitals, així que resulta coherent que aquests siguin els qui acaparin la part més gran dels ajuts públics. D’altra banda, cal remarcar que segurament amb una enquesta més seriosa la societat estaria a favor d’invertir els diners de tots allà on la iniciativa privada no entra per manca d’atractiu econòmic. Bons exemples són les malalties minoritàries o com bé diu algun premi Nobel de medicina solucions per a guarir malalties de forma definitiva malgrat que cronificar-les i dependre d’un medicament de per vida sigui més rendible.
Acord també amb la matisació de l’Anna Maiques sobre la preocupació que la majoria de joves tinguin la sensació de no poder controlar el destí del seu futur. Sens dubte això és més preocupant que el fet que dos de cada tres joves vulguin ser funcionaris. Potser aquesta situació seria diferent si no estiguéssim immersos en una cultura on tot sovint es tolera massa la corrupció i l’especulació. Alguns entorns de feina poden arribar a ser realment complicats per a aquells que no es vulguin deixar arrossegar pel corrent i busquin un entorn més regulat. En un país on les estadístiques mostren que la meritocràcia es relativitza i la majoria de la gent troba feina gràcies als seus contactes (familiars i amics) és normal que moltes persones vegin les oposicions com la principal possibilitat per a accedir a una feina.
I finalment, suport al resum de la jornada fet pel director general del Tecnocampus Jaume Teodoro basat en les quatre E: Educació, Esforç, Emprenedoria i també molt Ètica.
Comentaris