Artistes del detall

Als seus 62 anys, Guillem Aymerich ha fet la seva primera exposició, aquest passat novembre a la botiga Pinmat. Ferrer tota la vida, quan es va jubilar va començar a elaborar amb fusta i ferro uns ninots que introdueix en ampolles de vidre creant escenes en molts casos còmiques o amb un doble missatge. És l’evolució del clàssic vaixell en la botella. “Fa temps vaig veure una pintura en què el protagonista es llençava al mar amb una pedra al coll i al fons de les aigües hi trobava un tresor. Massa tard. Una imatge que era un acudit, i allò em va donar la idea per pensar aquest tipus d’escenes”, explica Aymerich. Així, entre les ampolles exposades s’hi podien veure des de dos presos que jugaven a fet i amagar en la seva cel·la, dues persones, una rica i una pobra, a punt de ser guillotinades però la guillotina del condemnat ric amb una lleugera modificació que farà que difícilment li acabi rodolant el cap, o un ninot que ha saltat amb un llit elàstic i ha anat tan amunt que fins i tot s’ha sortit dels límits del recipient. Però Aymerich també recrea d’altres escenes, com la famosa portada del disc ‘Abbey Road’ de The Beatles o la cabina plena de gent dels germans Marx. “Aquesta darrera és la que em va costar més de totes les ampolles que he fet fins ara, mirant l’escena de la pel•lícula dotzenes de vegades perquè els personatges estiguessin en la mateixa posició, introduint 13 figures apilonades en una ampolla, i fins i tot perquè vaig haver d’imaginar-me els colors dels vestits, ja que el film és en blanc-i-negre”, manifesta Aymerich.

Com ell, moltes persones troben en els treballs manuals un entreteniment que els serveix per desconnectar d’altres temes o una simple diversió que sembla anar a contracorrent en un món cada vegada més mecanitzat i més tecnològic. I la percepció és que el nombre d’artesans va a més, i ho confirma Marta Ros, del taller de costura i patchwork 6 Didals: “Hi ha com un retorn al passat, no sé si en part a causa de la crisi, com si la gent cerqués fer-se les coses ella mateixa”. Ros dóna classes al taller i també elabora molts objectes, que aquest desembre ha exposat a la Fira de Nadal de la plaça de Santa Anna. “Em calma fer aquestes creacions, i hi deixo anar la imaginació, que penso que és una de les coses que s’ha de tenir en aquest camp. Qui més qui menys comença copiant, però després és qüestió d’anar creant”, considera. I fa una mica de tot: bufandes, mantells, ornamentacions nadalenques... “Quan acabes una peça, sigui la que sigui, en quedes satisfeta, tot i que si hagués de triar entre tot el que faig em quedaria amb aquells projectes a llarg termini i molt personalitzats per a algun encàrrec especial”, diu Ros.

El valor dels treballs manuals
Un dels contratemps amb què es troben aquests artistes del detall, segons expliquen tots ells, és que els clients no valoren prou la feina que hi ha al darrera. “Troben coses similars molt més econòmiques en els ‘Tot a 100’ i moltes persones no entenen que són objectes que no tenen res a veure, que el que fem són peces úniques, exclusives, en què ens hi hem passat moltes hores”, exposa Judit Camps, propietària d’Itta Boutique, una botiga al costat de la basílica de Santa Maria que només ven productes d’artesans. A ella li va picar el cuquet de provar-ho fa tot just un parell d’anys. “M’havien robat la bossa de mà i en necessitava una per anar a París que fos pràctica, petita i me la pogués posar sota la gavardina. Vaig decidir fer-me-la jo mateixa, i a la gent propera li va agradar i en vaig començar a fer més”, explica. A més a més de bosses de mà fa també fermalls, diademes i bijuteria. “M’hi passo hores però és que em relaxa molt fer tot això. Penso que sí, que hi ha hagut un ‘boom’ en els darrers temps, i tot i que són feines que vénen d’antic, hi ha ajudat molt el món d’internet i la quantitat de ‘blogs’ que es fan sobre aquests temes”, considera Camps.

Núria Calsapeu també té en internet una de les principals vies per donar-se a conèixer: “Primer fas coses per als amics, i després per als amics dels amics. El boca-orella funciona, però amb la xarxa arribes a moltes persones que no saben res de tu i que et troben per casualitat”. Calsapeu treballa de professora de dibuix a l’institut de Sant Vicenç de Montalt, però dedica totes les hores que pot a fer gravats i joies, sobretot en plata, en el taller que s’ha muntat a casa i ja ha participat en diverses exposicions. “La feina de l’artesà és molt solitària, i la de professor és molt social, i estic a gust fent ambdues coses. Però segurament sí que d’aquí un temps m’agradaria poder-me dedicar només a la joieria i els gravats”, confessa.

L’artista, neix o es fa?
Tothom podria aprendre a fer el que fan Aymerich, Ros, Camps o Calsapeu? La darrera considera que, més que tenir unes habilitats innates amb les mans, el que segurament cal són uns trets de la personalitat concrets: “Penso que s’ha de ser perseverant, pacient i perfeccionista, si no veig difícil que et surtin bé aquest tipus d’objectes”. Guillem Aymerich explica que s’ho passa molt bé fent les figures i tot allò que les acompanya, però que a l’hora d’introduir-ho a l’ampolla “el taller es converteix en una pel·lícula de terror, dic molts renecs i segurament em falta una mica de paciència”. La imaginació és imprescindible, per a Marta Ros, i també cal un cert autocontrol i disciplina, més per parar de treballar que no per posar-s’hi. “Quan plego de la botiga, al vespre, em fico al taller i normalment se’m fan les dues de la matinada. I al migdia, just després de dinar, també de seguida m’hi torno a posar”, diu Judit Camps. I és que si alguna cosa també caracteritza els artesans és la passió que mostren per allò que fan, per a cadascun dels objectes que transporten de la seva imaginació a la realitat.