Ara és hora!

Fa unes setmanes en Jordi Surinyach escrivia que arreu del país s’hi veien més estelades que mai i pronosticava que més se’n veurien en endavant. Evidentment no s’equivocava i els fets posteriors, malgrat pesi a aquells que voldrien veure’ns per sempre més sotmesos i mesells, li han donat la raó abastament.

En aquest sentit, els veïns i les veïnes del carrer Cristina no hem volgut quedar al marge de l’onada que anunciava en Jordi i d’un temps ençà, sobretot arran de la Diada d’enguany, hem omplert -espontàniament, sense que hagués fet falta parlar-ne- el carrer de banderes i estelades. Només cal passar-hi per comprovar que, d’aleshores ençà, el carrer fa més goig que mai: banderes i estelades penjades als balcons d’un carrer petit com el nostre fan que contemplar ara les façanes sigui especialment gratificant.

Òbviament, el carrer Cristina no és l’únic carrer de Mataró on, d’ençà la Diada, les banderes i les estelades continuen penjades als balcons esperant el dia en què els catalans i les catalanes podrem decidir, malgrat amenaces i coaccions, el futur que volem pel nostre país. Per això, la decisió del nostre Ajuntament de votar, per primera vegada en la història, a favor que els ciutadans de Catalunya puguem exercir el dret a l’autodeterminació és una excel·lent noticia. La “casa de tots” no podia restar al marge del batec pel dret a decidir que, en aquest moment històric, ens fa estar tant il·lusionats i esperançats. Qui diu que l’Ajuntament no s’ocupa d’aquelles coses que importen als ciutadans?

Més enllà de la joia de viure aquest moment tant important, de tocar la història -com deia no fa gaire la Pilar Rahola-, m’entristeix profundament constatar que més de trenta anys de democràcia no han servit per impregnar de conviccions democràtiques els polítics i els mitjans de comunicació espanyols. De les bestieses que han arribat a dir durant aquestes darreres setmanes se’n podria escriure més d’un llibre. Com és possible que en ple segle XXI continuïn comportant-se de manera tant irracional? Com marits possessius, deia no fa gaire en Sala i Martin en un article publicat a La Vanguardia.

La primera vegada que vaig anar a Sarlat, al Perigòrd, vaig saber de l’existència d’Étienne de La Boétie, l’íntim amic de Michel de Montaigne. En la que és la seva obra més important, La servitud voluntària, La Boétie diu -i en això rau, segons els experts, el seu caràcter innovador- que la servitud dels pobles és voluntària, fins i tot en aquells casos en què són maltractats. Li donarem la raó? Durant aquests propers temps (primer en les properes eleccions i després mitjançant un referèndum) tindrem l’oportunitat de demostrar que aquest no és el nostre cas. O continuarem servils, tal com volen el PPC, el PSC i Ciutadans, al govern espanyol de torn?