Aprimar l’estructura de l’estat, una qüestió d’ètica

No han parat de sentir-se veus de diversos sectors amb prou autoritat dins la nostra societat que adverteixen que la crisi que vivim no s’emmarca només en els aspectes econòmics i per tant de relació comercial i financera sinó que si hem arribat on s’ha arribat , també és pel dèficit de valors i morals de la nostra societat, tan en l’àmbit social com en el polític, que a l’hora d’actuar no s’ ha mirat prim de tirar cadascú l’aigua al seu molí i això principalment els poders econòmics i àdhuc les administracions mal acomboiades. Això, és clar, acompanyat d’una manca de visió que no promet un esdevenidor millor, si més no de moment.

El fet, però, és que som on som, sense que es pugui veure un horitzó de futur aclarit. El govern espanyol, obsedit per la Unió Europea, diu amb raó que s’ha d’estalviar i obliga als governs autonòmics a aplicar mesures duríssimes que poden afectar negativament la població que més serveis necessita. Catalunya és afectada per aquesta circumstància de manera especial i severa.

Si considerem l que la població està formada per una piràmide en la qual les classes amb menys possibilitats en formen la base, la classe mitja ocupa el tram central i les més benestants els esglaons que tiren cap al vèrtex enlairat podem palesar que les mesures que es prenen de contenció del dèficit s’adrecen de manera inexplicable vers aquells que menys tenen i que més poden crear consum si el món laboral es regularitza. Retallades de sous, eros permesos a desdir, restriccions del servei sanitari i educatiu, desnonaments . . .. S’escomet de ple la vigència de l’estat del benestar.

Tot i que en temps de maltempsades tothom, sense excepció, ha de contribuir a redreçar la situació creada, sembla que les solucions que es volen aplicar no ajudaran a solucionar de manera prou contundent el daltabaix que, no és que s’apropi, sinó que ja el tenim al davant o ja ens hi trobem immersos...

Proclamar que a grans mals convenen grans remeis, no per dit i repetit, no deixa de ser una veritat ben diàfana diàfana.

Si la piràmide a què fèiem referència se soscava només per la seva part inferior i mitjana, que és la que més té capacitat de produir i de consumir i per tant de generar despesa per al consum, ¿ hi haurà manera de restablir el cicle productiu que creï llocs de treball i restringeixi amb celeritat l’enorme bossa de persones en situació d’atur o que es troben sense rebre cap subsidi.?

Aprimar, ajustar, ser solidari, tot és necessari. El gran factor de la reforma econòmica, però, és l’Estat. És evident que cal complir amb les exigències d’Europa. Però potser hi ha altres fórmules que arranjarien el macro problema sense afectar tant intensament el moll de l’os de la societat del benestar.

Només caldria canviar l’estructura de l’estat actual. Aprimar-lo. De què serveix el Senat espanyol que costa milions de milions? Quina explicació té avui dia que hi hagi disset antonomies amb llurs parlaments, quan el lògic i just seria que existissin les històriques, que en sumen tres o quatre ? Què hi fan les diputacions provincials dins les mateixes autonomies, el cost de les quals arriba als 22 MM € ? Institucions com l’Instituto Cervantes, que disposa d’una xarxa fornida sovint amb elements luxosos i amplitud d’acció exagerada i valgui només com exemple, és que són intocables ? El mateix podríem dir de la despesa de la Casa Reial. L’àmbit militar, anomenat defensa i les mil i una partides pressupostàries de les ambaixades. La llista pot ser molt més llarga.

Que caldria canviar la Constitució per assumir una forma d’Estat menys costosa. I tant!

Cal coratge per a fer-ho. Només solucions valentes de gran abast poden donar resultats satisfactoris quan l’amplitud del problema esdevé gairebé inabastable d’esmenar. També a Catalunya s’hauria de revisar l’organització i estructura dels consells comarcals. Fan la impressió, en molts casos, que hi ha molta gent que cobra i poca que treballi acomplint necessitats funcionals.

Jugant sempre net, és clar. La qual cosa voldria dir no reformar la Constitució per aprofitar-se de llevar llibertats assolides o tirar més aigua cap al molí dels que ostentin el poder en aquell moment, sinó per afrontar el greu problema financer que arrossega una crisi que, pel camí que anem i que es vol continuar fresant, difícilment se solucionarà, si més no a parer nostre..Cal canviar el model econòmic i el model d’estat aprimant estructures i evitant despeses, que cap auditoria rigorosa en funció d’estalvi, aprovaria. Tot plegat una qüestió d’ètica, de valors, morals que haurien de fornir sempre tota acció política i econòmica.