Capgròs
Els catalans vivim actualment una situació històrica ben apassionant: el creixement exponencial del sobiranisme per part d’una sector, gens menyspreable, dels nostres conciutadans. Val a dir que amb alts i baixos produïts sovint per atzagaiades dels homes i dones que per professió es dediquen a la política, però, en tot cas, amb una engrescadora actuació d’això que s’anomena “la societat civil”, que convoca i organitza actes de gran acceptació a Catalunya i de gran ressò internacional. Els catalans que ja tenim una certa edat, tot i saber que es tracta d’un procés únic, tant pel camí que segueix com per l’objectiu de llibertat que persegueix, no podem deixar d’evocar altres moments d’eufòria col·lectiva viscuts, tal com van ser, fa uns quaranta anys, la consecució de l’Autonomia per l’aplicació de la nova Constitució espanyola (1978) i de l’Estatut d’Autonomia (1979).
Deixant a part la indubtable superioritat de la fita del canvi que albirem avui, amb el procés endegat pel nostre poble vers la independència, hi ha certs aspectes i moltes vivències d’aquell altre gran pas cap a la democràcia que vàrem viure, que avui poden servir per il·lustrar-nos sobre allò que no hem de fer i sobre quin ha de ser el bon camí cap a la llibertat.
En el camp de la nostra dedicació, que és l’ensenyament, amb la implantació de l’autonomia es va experimentar un dels canvis més notables del conjunt de temes dels quals foren traspassades les competències a la Generalitat restaurada. En efecte, el model d’escola que avui surten a defensar al carrer milers de pares i mares i de professionals de l’educació és el producte d’una llarga reivindicació que va “del català a l’escola” a “l’escola en català”. Tanmateix, la lluita per la recuperació del català a l’escola, encara avui, ha estat marcada per la legislació espanyola, més ocupada per imposar el castellà com a llengua hegemònica que per donar als futurs ciutadans les eines lingüístiques que necessiten per desenvolupar-se, o més interessada a preservar presumptes drets lingüístics individuals d’uns pocs que el bé comú de la població en general. Potser per això, els resultats obtinguts d’aquesta escola catalana no són, ni de bon tros, els esperats durant la transició, perquè malgrat la força de l’enfocament inicial, el procés s’ha anat esvaint i deteriorant.
Entre el moment actual i el que vàrem viure quan la Generalitat de Catalunya va assumir les competències educatives trobem certs paral·lelismes en les actituds mostrades per la ciutadania davant el repte que suposa assumir positivament els canvis que impliquen, en un cas, l’exclusivitat de competència en l’educació que tindrà el futur estat català i en l’altre, el que va suposar disposar d’un govern autònom amb “competències plenes“. En concret, en un cas i en l’altre hi ha una gran expectativa sobre les millores qualitatives que es podran assolir a l’escola i al conjunt del sistema educatiu, i també hi ha —i hi va haver aleshores— temor per la reacció del col·lectiu de famílies no originàries de Catalunya que tenen el castellà com a llengua familiar.
Pel que fa a l’expectativa positiva de cara a l’esdevenidor, es tracta d’un factor potenciador de les millores a implementar. Significa que, darrere d’aquest sentiment, hi ha un cert desacord de la ciutadania amb els resultats actuals i un desig de millorar-los que confia en la capacitat per fer-ho dels futurs gestors de l’educació. En els anys vuitanta el projecte era clar, però els recursos jurídics i administratius sempre van ser insuficients per bastir l’escola catalana que es volia. Per això, avui les dades ens diuen que hi ha més persones que coneixen el català —l’han aprés a l’escola— però que no l’usen ni mostren lleialtat lingüística per la llengua del seu país, una llengua minoritzada, que no ha arribat a tenir mai l’estatus que li correspon a Catalunya, malgrat la oficialitat que se li atribueix.
Avui dia, entre els motius pels quals cada dia hi ha més ciutadans que reclamen la independència del nostre país, també hi figura la necessitat de replantejar el sistema educatiu, fent-lo català, eficaç i competent. No és acceptable ni el pressupost destinat els darrers anys a Ensenyament —per l’ofec del finançament autonòmic—, i encara ho és menys la competència lingüística i plurilingüe que obtenen els nostres alumnes en acabar l’ensenyament obligatori. El sistema educatiu espanyol que s’aplica a Catalunya, amb les millores que comporta disposar de “competències plenes”, però amb la dependència a decisions ministerials centralitzadores, no ens serveix per formar els ciutadans del país que volem ser. Ens cal un sistema educatiu pensat des de Catalunya, que posi l’accent en les necessitats dels catalans del segle XXI i que faci de la llengua catalana el punt de referència de l’acció educativa.
El fet que la ciutadania tingui expectatives sobre el que ens ha de portar el futur que anem fent resulta sempre positiu, i també ho és, de positiu, creure que les frustracions que ens ha comportat no arribar mai a assolir les fites assenyalades per a l’educació a causa de les innombrables ingerències de l’Estat espanyol en la gestió catalana de l’educació poden desaparèixer tan bon punt puguem disposar d’un nou sistema educatiu.
Ens cal amb urgència un sistema educatiu fruit del pensament pedagògic català i de la tradició educativa pròpia, que no hagi de defensar-se ni de la invasió competencial del poder executiu i legislatiu espanyol, ni de les sentencies judicials de tribunals aliens als interessos del nostre poble. La llei orgànica d’educació, anomenada llei Wert, que s’està començant a aplicar als nostres centres escolars, resulta un nou motiu per adonar-nos de la necessitat d’esdevenir independents. La seva aplicació progressiva pot deteriorar, encara més del que ho està, el model d’escola catalana. De fet ha estat promulgada amb aquest objectiu.
L’altre sentiment que creiem que es palesa en l’actualitat, tal com va esdevenir en el passat, és el temor que mostren alguns opinadors i polítics en relació als ciutadans catalans d’origen divers i de llengua no catalana. Tornem a viure un déjà vu històric, que fa dir a alguns polítics, fins i tot dels dits sobiranistes, que cal plantejar l’estatus de les llengües en el futur Estat català i es posicionen de formes molt confoses i ambigües sobre cooficialitats estranyes. Cal recordar ara com es van vèncer les antigues pors de fa quaranta anys: amb un projecte de país clar.
Els temors inicials, ben aviat es van esvair exposant clarament als catalans de llengua castellana el model que es volia implantar, sense por i amb raons convincents del resultat positiu que s’esperava per als seus fills. Avui, aquells pares monolingües tenen fills i néts que, gràcies a l’escola, s’han iniciat en l’aprenentatge de noves llengües, i que han arribat a dominar-ne dues o tres amb prou competència. També llavors es va tenir por d’una reacció que no es va produir tal com pretenien els mals auguris. De fet, fins ara la reacció en contra de l’escola catalana ha estat molt residual, tot i que altament instrumentalitzada políticament.
L’acollida que va tenir no només el català com a assignatura, sinó com a llengua d’escola amb el programa d’immersió lingüística, va ser bona, fins i tot en barris on el català era totalment absent. És clar que això no va ser cap sorpresa per a aquells mestres i tècnics de l’administració catalana que coneixien els estudis internacionals de l’aprenentatge precoç de llengües pel mètode d’immersió i disposaven dels estudis sobre el resultats de les nostres escoles situades en contextos sociolingüístics difícils, que justament per això van adoptar la immersió com el sistema més eficaç de fer possible el model d’escola catalana per a tots els infants, fos quina fos la seva llengua familiar. S’ha de remarcar que, tot i que la iniciativa no va ser dels pares i mares, sí que van saber respondre positivament a una proposta que significava donar elements als seus fills per formar part en ple dret de la societat catalana, ensenyant-los la llengua, el signe més rellevant d’identitat.
Cal no oblidar que en els primers anys de l’autonomia, des del 1980 fins el 1983, a cada escola s’havia de votar el projecte lingüístic en el què es determinaven les matèries que s’impartirien en català, i aquest projecte havia de ser aprovat per una Comissió Tècnica del Departament d’Ensenyament, per tal de protegir-lo jurídicament. Els centres educatius havien de liderar aquest procés, anomenat «de normalització» i sovint demanaven ajut a l’Administració catalana per a conduir el debat amb el professorat i/o amb els pares i mares. Aquest procés, que endegava cada escola, s’anava expandint per tota la geografia catalana, especialment a les escoles de primària, i es feia en paral·lel al reciclatge de català del professorat. En els municipis i barris on les recents migracions havien fet néixer noves conurbacions de gent migrada i on era més necessari incorporar el català al currículum, es feia difícil plantejar a les famílies el projecte de normalització, i el resultat semblava incert. Tanmateix, es va explicar i es va informar tantes vegades com va ser necessari, poble a poble i escola a escola, i poc a poc però, sense greus problemes, el model va ser acceptat i aplicat.
L’experiència de compartir debats i converses amb tants pares i mares desitjosos de garantir un futur millor per als seus fills ens fa veure que el nostre poble es prou àgil, pragmàtic i adaptable a la innovació per entendre què convé en cada moment a Catalunya, la terra de naixement o d’adopció, tant se val. I aquest poble català tan divers com és, continua intuint o sabent, com ha fet sempre, que el que ara convé a Catalunya és disposar d’un estat propi que la respecti, la governi i faci possible el progrés dels seus ciutadans. No cal témer, doncs, possibles reaccions negatives a la proposta ambiciosa de construir un nou país, sempre que es formuli clarament i que serveixi per bastir una pàtria millor, a la qual no es pot negar l’oficialitat única a la llengua que la identifica i que la representa en el món.
Article escrit conjuntament per Joaquim Arenas i Sampera i Margarida Muset i Adel (col·lectiu Trastocant)
Comentaris