Antònia Font: 'Som independents, mai no hem combregat amb ningú'

Joan Miquel Oliver és el líder de la banda mallorquina Antònia Font, un dels grups més en forma del panorama pop de tot l'estat i sens dubte tota una ventada d'aire fresc per a la música cantada en català. Autor d'un univers ple de melodies de somni i lletres aparentment absurdes i surrealistes, però que acaben per prendre tot el sentit del món, Oliver és un dels músics més interessants i personals que tenim. Atén a les preguntes de Capgros.com hores abans de què Antònia Font actuïn a la sala Clap de Mataró per presentar el seu darrer disc, Batiscafo Katiuscas

Amb Batiscafo Katiuscas sembla que torneu a la senda habitual d'Antònia Font després dels experiments de Taxi.
Així és, però no és quelcom que ens haguéssim plantejat de bon principi. De fet, a Antònia Font pràcticament res és premeditat, sinó que les coses agafen forma amb el curs del temps. Taxi era una obra molt treballada, d'aquelles que només en fas una a la vida, que havia de trencar amb tot el que havíem fet fins llavors. Amb Batiscafo potser hem fet un disc de pop més clàssic, recuperant el nostre format de tota la vida.

Batiscafo és un disc més curt i concret que Taxi; en canvi, té una instrumentació molt cuidada, gairebé simfònica, poc vista en vosaltres fins ara.
Als primers anys de ma vida musical, em dedicava a fer rock simfònic i progressiu, em flipaven els Pink Floyd i coses d'aquestes. Però me'n vaig cansar, perquè vaig descobrir que la potència de les cançons pop de dos minuts són la droga més forta que hi ha, que et poden transmetre molt més que no una pista de 60 minuts. Però al llarg de la nostra carrera hem vist com el públic s'ha tornat més tolerant en aquest sentit. Abans el pop rebutjava de ple el simfonisme però ara l'està recuperant. Per això em vaig decidir a incloure'n alguns elements al nou àlbum. La cançó Batiscafo Katiuscas per exemple és molt simfònica.

En aquest àlbum, per fi t'has decidit a parlar dels teus propis sentiments?
És un disc més personal que els anteriors, m'he obert una mica al món. Abans pensava que jo era diferent als demés però no pas tant important com per mostrar els meus sentiments a tot Déu. Ara veig que tothom és igual, t'atreveixes a parlar de temes personals i el públic ho accepta plenament perquè ho comparteix. Quan parles de sentiments, de relacions humanes, la gent sempre hi troba coses per identificar-se. Fer un disc de pop és resumir la idiosincràsia de la teva generació.

Coincideixes amb la gent que defineix les teves lletres de surrealistes?
No, les meves lletres no són surrealistes en absolut. Escric amb intenció poètica, i la poesia és un llenguatge abstracte, de sintaxis lliure. Em permeto la llibertat de posar paraules en diferents idiomes i de no respectar les normes de gramàtica, no pas per rebel·lia, si no perquè necessito fer-ho d'aquesta manera, per poder expressar-me tal i com vull. N'hi ha que s'ha enfadat amb mi perquè diuen que d'aquesta manera estic perjudicant a la cultura catalana. No sé, potser tenen raó, de fet fins i tot el títol de l'àlbum és incorrecte. El terme “Batiscafo” no existeix, en català és “Batiscaf”, i “Katiuscas” en plural hauria de ser “Katiusques”. L'únic que faig és utilitzar la meva pròpia llengua de la manera més normal i lliure possible, a l'igual que ho fan tots els artistes del món. Però sembla que en el cas del català això no és possible.

Quines son les teves intencions a l'hora de fer música?
El meu objectiu és molt simple: ser tant bo com pugui intentant semblar el més dolent que pugui. És com Joan Miró, que era boníssim però al esforçar-se en pintar com un nen petit encara era millor, perquè el contrast era brutal. En canvi, Dalí era molt bo però s'esforçava en semblar-ho encara més, la seva obra et crea tantes expectatives que al enfrontar-te a ella acabes un pel decebut. Ens agraden molt els autors Lo-Fi (músics que opten per enregistrar, amb aparells de grabació antics, barats i de baixa fidelitat), com en Daniel Johnston o, sobretot, en Pascal Comelade. Escoltes els seus discos i notes que el tempo està descuidat, que hi ha instruments desafinats... cony, què vols si està fet amb instruments de joguina! El contrast que existeix entre la forma i el contingut és tan fort que resulta meravellós.

T'identifiques amb músics com Pau Riba o Jaume Sisa?
A nivell artístic m'hi identifico plenament. Crec que Sisa ens entén perfectament, al contrari que molta altra gent. Les cançons d'Antònia Font tenen una superfície atractiva, però també un fons ple d'ironia i subtilesa. Sisa em va dir un dia que no triomfaríem mai perquè som ‘massa subtils', perquè ningú entendria els acudits subjacents. Però l'important és que gran part del significat del meu missatge en realitat es troba a la superfície, és en aquest pla on dedico la majoria dels meus esforços. Les petites trampes de fons són una anècdota que entendré jo i quatre més, però no són el més important.

A què es deu la vostra fascinació pel futur, l'espai i els fons submarins?
És la fascinació per les coses desconegudes i immesurables, per l'infinit, són temes que ens preocupen des de la infància i no ens abandonen mai. M'agrada posar-me en la pell d'un robot, d'un astronauta o un submarinista, perquè expressen molt bé la idea de la solitud. Quan escric, m'agrada reflectir un futur ‘real', en què la gent no dirà “joder, que guais que estem en aquest futur”, si no que seguirà tenint les mateixes preocupacions que nosaltres.

És una sorpresa haver estat tant ben acollits per la crítica espanyola?
Si, és inesperat, perquè no pots premeditar treure un gran disc perquè surti a tota Espanya i la crítica el deixi pels núvols, això no funciona així. Crec que el què valora la crítica és que som un grup independent, això ho veu un espanyol, un català i un holandès. La independència significa fer el què et doni la gana amb total impunitat.

És aquesta independència la què us allunya de l'escena del rock català.
La independència significa que nosaltres mai hem volgut combregar amb ningú. Per això el públic indie no ens acaba d'entendre i el públic clàssic del rock català tampoc. Estem en un espai entremig, a l'igual que altres artistes i molta gent, que és la que acaba sent el nostre públic. El rock català, com t'ho diria, va ser una mena de campanya d'organització lingüística que va funcionar molt bé, perquè ara cantar en català és normal, cosa que fa 20 anys no era així.

Estàs cansat de passar-te el dia donant explicacions sobre les intencions d'Antònia Font i la seva ubicació en el panorama musical, o sobre el significat de les teves lletres?
No em cansa explicar el què faig, però si que crec que al fer-ho la cosa perd tota la seva gràcia. És com quan llegeixes la contraportada d'un Dvd. Després penses “joder, ja m'ho han explicat tot de la pel·lícula, per què coi m'ho he llegit...”

Així que recomanes als nostres lectors que passin de llegir aquesta entrevista i vagin directes al disc.
Exacte! (riu). Bé, a aquestes alçades la gent ja ha escoltat mil vegades el nou àlbum i ja el deu tenir avorrit, així que ara té més sentit donar explicacions.