Antònia Font, 'pop' en català i en majúscules

Els mallorquins Antònia Font deurien quedar ben satisfets de la seva visita al Clap el mes de maig de 2006, perquè menys d'un any després, i sense cap disc nou per presentar, tornen a trepitjar l'escenari de la sala mataronina. Ho faran aquest dissabte, dia 3 de març, amb ganes de repetir el gran èxit que van obtenir en la seva darrera actuació al Maresme; el Clap ple a vessar amb el públic entregat i corejant les tornades de cada tema. La mateixa imatge que es va repetir a totes les sales on van actuar durant el 2006, que se'ns dubte va ser l'any d'Antònia Font. L'any d'una banda, la de Joan Oliver (guitarra i compositor), Pau (veu) i Pere Debon (bateria), Joan Roca (baix) i Jaume Manresa (teclats), que ha representat una alenada d'aire fresc al pop-rock cantat en català.

L'únic de nou que porten sota el braç els mallorquins en la seva nova estada a Mataró és el premi Enderrock 2007 a millor banda de l'any, segons el criteri dels lectors de la revista. Un nou impuls per seguir girant i mostrant sobre l'escenari les seves cançons formades per sons i lletres personals i intransferibles. Antònia Font van debutar l'any 1999 amb un disc de títol homònim, format per cançons senzilles i festives, més originals en el camp líric que musical. Amb ‘A Rússia' (2001) van començar a madurar el discurs de la seva primera etapa, que acabaria prenent forma completa amb Alegria (2003). Un disc rodó, format per 10 cançons en la millor tradició pop i que els va fer despuntar en l'atapeïda escena del rock català.

Enlloc de seguir la senda marcada pels seus anteriors treballs, els mallorquins van fer de trapezistes sense xarxa i, sense por al buit, van publicar Taxi (2004), la seva obra més aclamada. Del pop inofensiu passen a un batibull d'estils i gèneres musicals (jazz, rumba, bossa nova, apunts electrònics) repartits en setze cançons, i lletres desfermades que versen sobre robots abandonats, comandants de vol libidinosos i extraterrestres que viatgen per l'espai amb motos d'aigua. Amb Taxi, Antònia Font fugen d'escenes i són aclamats pel públic general i la crítica catalana i espanyola (els mallorquins són gairebé l'únic referent actual de com triomfar arreu de la península cantant en català). Mes relaxats després de la seva opus magna, el grup de Joan Oliver va colpejar de nou amb ‘Batiscafo Katiuscas' (2006), el seu darrer treball. Un disc més intimista, i reposat i breu, amb tocs de simfonisme i lletres sobre móns submarins, i composicions de luxe com la que dona nom al títol del disc, Wah Yeah o Darrere una revista.

Si es repeteixen les coordenades del concert al Clap del passat mes de maig, les dues etapes d'Antonia Font (els ritmes de festa major dels seus primers anys i l'incontinència dels dos darrers discos) quedaran reflectides a l'escenari. Aquell concert va presentar les dues cares del grup de manera ben diferenciada, amb una primera part més reflexiva, presentant gairebé sencer el seu darrer disc, i una segona on van deixar anar les amarres i van navegar pel repertori dels seus primers àlbums, més intrascendent i fugaç, però amb un component festiu que va fer saltar del primer a l'últim del gairebé mig miler de persones que es van congregar al Clap.