Anímic i Joan Colomo, de la delicadesa a l'astracanada

Interessant doble proposta la que va presentar divendres passat la sala Clap, dins del cicle de Músiques Tranquil·les. La cita estava protagonitzada per Anímic i Joan Colomo, que presenten discursos musicals molt diferents però a qui els uneix ser dos dels noms més respectats de la música 'indie' confeccionada a Catalunya. La fórmula va resultar reeixida i va donar peu a una gran nit, en què Anímic i Colomo van mostrar totes les seves virtuts, sense amagar tampoc alguns dels seus defectes.

El primer torn va ser per a Anímic, un sextet -els músics pràcticament no hi cabien a l'escenari de la sala petita del Clap- provinent de Collbató que es caracteritza pel seu folk delicat, preciosista i amb repunts de gran intensitat. Ferran Palau i Louise Sansom s'encarreguen de les veus. El primer, en català, i la segona, en anglès. Els temes liderats per Palau recorden a la cançó tradicional mediterrània, amb reminiscències medievals, mentre que Sansom, que fa gal·la d'una veu nítida, poderosa i molt natural, es mou en un registre folk-pop més expansiu i lluminós. Anímic van presentar el seu tercer disc, Hannah, ple de cançons d'aires enigmàtics, amb uns arranjaments i jocs de veus molt cuidats que van saber traslladar al directe a la perfecció. Temes com 'Taüt', '1979' o 'Blue eyed tree' van sonar brillants. Anímic tenen un potencial enorme per moure's en les millors lligues, amb poc a envejar a bandes de talla internacional, però dóna la sensació que els membres del grup, introvertits a escena i poc àgils en l'enllaç dels temes, encara no s'ho acaben de creure.

‘Showman’ Colomo
Passada la mitjanit, amb un fred que pelava de portes enfora, va arribar l'hora de l'estrella de la vetllada, Joan Colomo. Guitarrista de The Unfinished Sympathy, líder de La Célula Durmiente i, des de fa un parell d'anys, sorprenent cantautor punk (així es va definir ell mateix en una entrevista recent a 'El Radiocassette', de Mataró Ràdio), Colomo s'ha convertit en la nineta dels ulls del segell Bcore i de l'indie estatal. Amb la seva cara de nen i pinta de geni despistat, té talent per donar i per vendre. Gran guitarrista i millor compositor, capaç de tocar pràcticament tots els pals i de beure de múltiples fonts sense assemblar-se a ningú. I quan puja a l'escenari, hi afegeix la faceta de showman, que pràcticament eclipsa tota la resta.

Acompanyat de teclat, baix i bateria, Colomo va centrar-se en el seu darrer disc, Producto interior bruto, amb temes tan destacats com 'Màgic' o 'Pirotecnia Barata', tot i que també va rescatar peces de 'Contra todo pronóstico' (2009), com ara Ocell o 'Un comino'. Cançons curtes i d'aparença innocent, que empren català i castellà per llançar un discurs nihilista, i que fugen de l'indie més trillat per abraçar sonoritats molt variades, amb repunts caribenys, rumberos i de cabaret. Perles petites i delicades que no van ser fàcils de degustar en directe, ja que Colomo i la seva banda les van desgranar acompanyades de gags, monòlegs hilarants i versions iròniques de Shakira, Paulina Rubio, Amaral i qui li va rotar en aquell moment. El públic del Clap li va riure totes les gràcies (perquè realment eren còmiques) i va amotllar-se al decurs anàrquic, imprevisible que va anar prenent el concert. Sense nord, els darrers compassos de l'actuació van derivar en astracanada. És evident que a Colomo no li agrada prendre's massa seriosament a sí mateix, i això el dota d'una candidesa i simpatia saludables, però també fa que les gran cançons que col•lecciona se'n ressenteixin i brillin menys del que mereixerien en directe.