Ànimes i peixos

Certament no hi ha una edat determinada per començar seriosament en això de l’art. La història ens ofereix totes les possibilitats. Uns comencen quasi de criatures , altres descobreixen la seva vocació allà en el monet decisori de començar a ser adults i altres, com per exemple Henry Rousseau, el duaner, iniciador de l’art naïf, comença la seva carrera quan voreja els cinquanta.

Joan Poch, que ara comença la seva activitat creativa de forma pública, tot presentant la mostra de títol “Ànimes i peixos” a l’espai Capgròs, ja fa uns quants anys que ha depassat l’edat formal de la joventut. Fa també un bon grapat d’anys de quan va bressolar la seva inclinació artística a la Massana, on va aprendre fonaments, amb suficient densitat com per mantenir un pòsit tècnic que ara, en edat de ser artista fet i refet , presenta novedós amb una empenta i força com per pensar que mai hi ha temps perdut, i que en l’art tot es posar-s’hi, si existeix el més important com és la idea creativa.

Poch ens presenta avui una vintena de peces , la majoria pintures i un parell de ceràmiques , la seva altra gran afició, que li ha servit alhora com a detonant per la seva explosió artística comunicativa.

Poch es mou en allò que ara s’anomena “nova figuració” , que explicat ras i curt vol dir que ho fa en aquells camins en els que la figura - o altra element referencial identificable - n’és el protagonista de manera no realista, d’uns treballs en els que l’abstracció, el gest, la textura i essencialment altres elements figuratius que apareixen de manera discordant en el conjunt, confegeixen l’entramat absolut de la peça.

Ho fa amb l’ajut d’una tècnica prou acurada , pòsit de velles referències acadèmiques , amb un concepte humanístic clar , que es mou en el desig plaent d’una estètica agosarada però agradable, i el que és més important, sabent cercar una certa aura de misteri comunicatiu que obligui a l’espectador a no quedar-se tan sols embadalit davant l’atractiu extern dels seus treballs, ans al contrari, amb el desig d’aprofundir aquells elements que l’artista l’hi ofereix en els seus plantejaments creatius i estètics.

Però és clar que no tot son flors i violes. La creació artística sempre és feixuga i cal fer i eliminar moltes coses abans de poder ser considerada reeixida, i justament en aquest estadi és on es troba l’autor. Poch ens mostra un munt d’idees i capacitats altament remarcables, però - com tots els creadors novells - intenta abocar-les en totes i cadascuna de les seves peces i el resultat esdevé feixuc, pesat i enfarfegat.

Per això l’exposició que avui ens ocupa és una mostra de doble lectura. Per un costat hi ha una lectura de present que mostra un fonament important però que precisa d’una clara alliberació i depuració. Però al seu costat hi ha també una lectura d’un futur llaminer per quan Poch aconsegueixi esbrinar el munt de conceptes plàstics que li bullen al cap i sàpiga filtrar-los vers unes obres més lliures, essencials i alhora emocionants.
Joan Poch debuta amb molt bon peu, demostra que hi ha fusta de la bona, però ara a ell li toca el paper de ser el propi ebenista per polir-se fins arribar a ser un veritable artista.

A seguir.

Joan Poch. Ànimes i Peixos
Espai capgròs. Fins el 26 d’Octubre de 2011