Animals

Cada matí ella marxa a les 7 en punt. Deixa el gos tancat a la terrassa, on hi passa tot el dia. Un gos –serem clàssics i li direm Bobi– de considerables dimensions en una terrassa de poc més de 10 m2, a la intempèrie, sense cap protecció. En Bobi plora i plora, amb uns sons tan aguts que podrien trencar una copa, i de tant en tant borda, aneu a saber a qui demana auxili. Es veu que ella s'estima molt els animals. Per això va decidir “tenir cura” d'un gos, ensenyar-lo a les amistats quan la visiten, que totes li diguin ostres què guai, i sentir-se a gust amb ella mateixa perquè, és clar, si en Bobi no estigués al seu pis aneu a saber a mans de qui hauria anat a parar.

De Bobis n'hi deuen haver molts, per Mataró. Igual que de tortugues, hàmsters, gats, i tants altres bitxos que potser estarien més tranquils travessant el Camí de la Geganta en hora punta que no pas amb la família que els ha adoptat. Sabent el que alguns animals –ara com a insult– són capaços de fer a les seves parelles tot i que aquestes ho poden explicar i denunciar, no em vull ni imaginar les pràctiques de tortura que ara, just en aquest moment, molts deuen estar practicant a les seves mascotes al costat de casa. Perquè hi ha molt tarat pel món. Suposo que en un futur, espero que no gaire llunyà, algú que ho pugui fer dirà que s'ha acabat, que no tothom pot comprar animals, que no tothom és apte per mantenir-ne, igual que per conduir un cotxe cal conèixer unes normes perquè si no pots fer molt mal. Que són éssers vius, que pateixen, i que, si la gent se sent sola, que es busqui un amant o s'apunti a cant coral, però que deixi en pau els animals.

Mentrestant en Bobi mira al cel. És l'únic lloc on pot mirar, ja que l'envolta una paret –mur que no li permet visualitzar el carrer ni res de res. Només el cel.