Amb el cor obert i bona fe

L’antropòleg i expernt en l’Islam Jordi Moreras ho ha comentat sobre el radicalisme: “El seu discurs es basa en la idea que la societat occidental ha trencat un pacte de respecte a la seva religició, que no els deixa ser musulmans i en sae a això criden a no obeïr les lleis autòctones”. Normalment, la majoria de persones que escoltin o llegeixin aquestes paraules, automàticament demanaran que els moros marxis del nostre país posant a tots els musulmans en el mateix sac. Però el problema és més profund.

Com a ciutadà musulmà en aquest país els musulmans donem una veu d’alarma i alertem que aquest pensament està agafant força a Catalunya. Per tant, el nostre desig de convivència ben estesa es pot trencar en qualsevol moment. La qüestió no és ni el hijab ni el nikab ni tampoc la pràctica religiosa sinó la insaciable set de poder d’aquesta secta, conseqüència de l’opressió que havien experimentat en els seus països d’origen. Nosaltres creiem que és molt probable que si eduques al teu fill en la violència no esperis que cregui en la pau, doncs segurament serà violent.

Tornant al tema de la secta desviada, els resultats de diverses investigacions han constatat que és una organització amb recursos propis, que provenen del comerç i del contraban. Un exemple és el cas de l’aparició d’unes ampolles d’aigua que es venien com a “Zemzem Agua bendita” però que realment van resultar ser no potables i introduïdes a Anglaterra, Bèlgica i França… Els serveis sanitaris d’aquests països han denunciat el cas i el consell islàmic britànic, per exemple, ha alertat a totes les autoritats i als musulmans que tinguin compte amb aquestes aigües falses que poden provocar càncer. Però que va passar a Catalunya?

Estem davant de gent que utilitza la religió amb uns altres fins i que camuflen les seves intencions criminals en la religió. Però la religió és innocent dels seus actes. Els musulmans de Catalunya estan entre el martell de la crisi, el racisme i la xenofòbia, i l’enclusa de la ignorància, així com un lideratge perdut en discussions i desunions incapaces d’afrontar l’amenaça d’aquesta secta desviada. Cadascú té por de perdre el que és seu. Però s’ha de tenir en compte que quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte.