Alícia en el país de les meravelles

Hi ha vegades que la política local mataronina sembla un conte per a infants. Els personatges son entranyables i els seus actes imprevisibles. M’ho ha semblat encara més al conèixer que la regidora socialista Alícia Romero havia anunciat la seva voluntat de no tornar a formar part de la llista del PSC a les properes eleccions municipals, per tot seguit dir que ningú hi busqués més del que anunciava. L’Alícia – com en el conte -, ha sobreviscut en un món on darrerament hi ha més fantasia que realitat. Amb només vint-i-dos anys, va quedar fascinada per l’administració “socialista” de les coses del comú. S’ho va prendre amb interès i vocació de servei, però ben aviat va sorgir el primer dilema: ¿Havia d’atrevir-se a dir la seva o continuar acceptant una disciplina poc intel·ligent i racional?. ¿Havia de créixer políticament o només li calia esperar un cop de sort?. Va optar per la primera opció i va poder conèixer la voràgine que la decisió generava, quedant definitivament envoltada d’ enveges i d'enemics que neixen com a bolets entre els mes propers. Calia córrer per desempallegar-se dels perills i així ho va fer, però ai las!, el fet la deprimia. Va intentar sincerar-se a l’assemblea d’ amics, coneguts i saludats, comprovant que estaven engrescats en una carrera del que no sabien ni la sortida ni l’arribada, ni qui acabaria guanyant. Els seus interrogants a ningú interessaven, pel que va buscar refugi entre aquells dels seus que es limitaven a esperar ociosament l’arribada de no se sap massa bé que - si grup parlamentari propi, la comunió dels sants, unes primàries o el retorn del laïcisme -, còmodament instal·lats a les vores del poder, passaven de tot, mantenint l’ estatus laboriosament aconseguit. Només la curiositat li va fer mirar més amunt, descobrint el regne de les falses convencions on cadascú tenia el seu paper. A uns els tocava ser presidents o ministres, a altres consellers, delegats del govern, caps de gabinet, diputats, alcaldes, regidors o càrrecs de confiança. Preveient que no se’n sortiria va decidir deixar de jugar el partit mentre no hi hagués una perspectiva millor. Alícia, com en el conté, tancava una etapa vital. A cinc mesos de les eleccions municipals, una de les incògnites que havien estat objecte de més especulacions ha quedat aclarida (l’Alícia o la Cònsol). Suposo que per això, demanava en roda de premsa que es respectés i no s’instrumentalitzés la seva decisió. Tot plegat una imatge ben melangiosa de final d’etapa, no de la regidora, sinó del país de les meravelles que ha decidit provisionalment abandonar amb el silenci còmplice de propis i estranys.