Albert Ràfols-Casamada (I)

Vaig conèixer a l'Albert Ràfols-Casamada i a la Maria Girona l'any 1973, quan em vaig incorporar a l'accionariat de la Galeria Adrià de Barcelona. En aquella època, el seu director, en Francesc Mestre, em va anar presentant els diferents artistes de la galeria. Des del primer moment em va insistir reiteradament en que en Ràfols i en Guinovart eren, en la seva opinió, els dos artistes amb major projecció present i futura.

He escrit d'en Guinovart en moltes ocasions. Avui vull centrar-me en la figura de l'Albert Ràfols-Casamada mort el 17 de desembre del 2009 als 86 anys. De l'Albert sempre em va admirar la seva elegància personal, que es veia perfectament reflectida en la seva obra, també elegant i poètica. Alt, amb una melena perfectament cuidada que va conservar fins al seu desés, només amb el canvi de color del bru al blanc. Una mirada penetrant i un parlar tranquil. El seu català era riquíssim, cosa que es pot comprovar en la quantitat de textos que va escriure, tant en prosa com sobre tot en vers.

Recordo la primera vegada que ell i la Maria van venir a sopar a casa meva. Si la memòria no em falla, aquella nit també vam compartir taula amb el dissenyador Miguel Milá i la seva dona Cuqui. Va ser una nit meravellosa en la que la vella amistat dels Milá i els Ràfols-Casamada ens va permetre endinsar-nos en la vida i els records d'aquest extraordinari pintor.

A cada nova exposició que es feia de l'Albert a la Galeria Adrià, jo comprava un o dos quadres abans d'obrir les portes. Em vaig poder permetre el luxe d'escollir allò que vaig considerar la millor obra d'en Ràfols dels anys setanta. Vull comentar també, que entre exposició i exposició de l'Albert, sempre en fèiem una de la Maria Girona, no només una gran artista sinó també una gran persona, esposa i companya de l'Albert durant tota la seva llarga vida.

Malgrat que els anys posteriors al 1973 van ser duríssims perquè just llavors va començar la crisi del petroli que a Espanya no es va superar fins a començament dels vuitanta, l'obra de l'Albert Ràfols-Casamada es venia bastant bé. Ja tenia una sèrie de seguidors i admiradors entre lo millor de la societat barcelonina i catalana. Cada inauguració era una autèntica festa amb gent que omplia la galeria de gom a gom. Escriptors, poetes, altres pintors i també arquitectes, dissenyadors, publicitaris, metges, industrials... que veien en l'obra de l'Albert Ràfols-Casamada la modernitat sense estridència.

La nostra amistat amb la Maria i l'Albert va anar creixent dia a dia. Compartíem moltes coses i sobre tot compartíem el punt de vista estètic no només de l'art sinó també del disseny, de l'arquitectura, de l'urbanisme. Parlàvem de les places de Barcelona i del desenvolupament de la nostra ciutat. Recordo que el va fer molt feliç que l'Ajuntament de Barcelona li encarregués pintar el sostre i les parets d'una de les dependències més visitades. Recordo també perfectament quan el Restaurant Neichel li va demanar a la Maria Girona que pintés el sostre d'una part del restaurant així com unes parets i columnes.

Vam parlar moltíssimes vegades de l'art internacional i no hi havia cap dubte de l'admiració d'Albert Ràfols-Casamada per Mark Rothko. De fet, alguns americans que han vist l'obra d'en Ràfols, aquí a Espanya, l'han qualificat “del Rothko espanyol”.

Quan ens vam traslladar al nostre darrer pis, en Miguel Milá, que es va encarregar de fer-nos l'arquitectura interior, ens va proposar de canviar els vidres emplomats d'una finestra per un dibuix d'en Ràfols. En aquell moment, al voltant del 1988 si no recordo malament, em va semblar que en Ràfols no ho acceptaria, empro no va ser així -segurament més per amistat que per la importància del projecte- i va fer dos treballs preparatoris per a la finestra absolutament extraordinaris. Va supervisar personalment el resultat de gravar el seu treball al vidre i des d'aleshores, cada vegada que passo per davant d'aquesta finestra interior, no puc deixar de pensar en l'Albert, en el seu talent i en la seva generositat.

Quan el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, li va dedicar una merescudíssima exposició antològica, l'Albert em va demanar en préstec alguns dels nostres quadres. Els hi vam deixar i us puc assegurar que les obres lluïen molt més a les parets del MACBA que a les parets de casa meva.

És per tot plegat que tinc tant d'interès en què l'obra de l'Albert Ràfols-Casamada acabi ocupant una sala especial al Museu que amb tant d'afany estem preparant per a la ciutat de Mataró. De fet, la primera exposició de la nostra col·lecció a Mataró, que tingué lloc l'estiu del 2008 a Can Palauet, la vam dedicar precisament a l'Albert i la Maria, com a prova, entre altres coses, de l'admiració i l'afecte que sentim per aquests artistes.

Llegeix la resta de l'article a Albert Ràfols-Casamada (i II).