Al ritme de la sotragada de llamps i trons

Divendres 30 va arribar al Teatre Monumental l’adaptació de tot un clàssic, la filtració d’una masterpiece de la dramatúrgia universal feta pel col·lectiu mataroní Cronopis i reconduïda a la vessant circ. El tribut a La Tempestat, darrera obra de William Shakespeare, va inundar el recinte teatral de sensacions que venen lligades irremediablement a la condició humana, sensacions com la por, la venjança, l’amor, o la rancúnia. Mitjançant diferents tècniques de circ com el trapezi, la corda fluixa, el quadrant coreà o el malabarisme, Alba Sarraute va aconseguir dibuixar una representació on la vulnerabilitat de l’espectador feia un manifest continu durant l’obra.

La història, una mirada superficial pel desterrament de Pròsper, Duc de Milà, i la seva filla Miranda, era una realitat en segon pla. La sang freda d’Antònia, germana de Pròsper i instigadora del desterrament, es representa en un ritual oníric on sentiments com el plaer i la luxúria volen inestablement per l’escenari, al ritme de la sotragada de llamps i trons. Però els poders sobrenaturals tampoc no passen desapercebuts. El Duc de Milà entra en contacte amb l’esperit d’Ariel per preparar la seva venjança, motivada per la rancúnia de la pèrdua d’una possessió, i accentuada per les desembeinades de la traïció conjugal. Ferran, fill del rei de Nàpols, posarà la tònica en la poesia, i serà un artífex clau en el desenllaç de l’obra, aconseguint l’amor de Miranda. En el seu conjunt, el fil argumental serveix per expressar les paradoxes de les relacions humanes, interaccions desconcertants però reals. I en si mateixa, una obra amb un joc incansable de llums i músiques i d’elements que s’alternen per recrear un espai tancat on els vicis dansin lliurement.

Així doncs, sense donar alè ni oportunitat a una moral ofegada, La Tempesta –nom adaptat – va deixar sobre l’escenari les acrobàcies d’un relat purament shakespearià. Un joc psicomètric entre els actors i els espectadors on al final guanya qui millor sàpiga mantenir l’equilibri, precisament, allò de que manquen els personatges de l’obra.