Al Pare Joan

Fa trenta-cinc anys l’Escola Pia Santa Anna va posar en funcionament el que es va anomenar “Escola de pares”. Els integrants es van dividir en grups de set o vuit matrimonis amb la finalitat de poder parlar sense embuts, premisses ni conceptes preconcebuts de qualsevol tema present en la nostra societat. No es tractava d’ensenyar a ser pares ni de parlar dels fills, i encara menys de fer bandera de l’estat cristià en el context propi d’una escola confessional, i tampoc de xerrar per xerrar; es tractava d’enraonar i d’escoltar.

El que es va concebre com una idea per a quatre anys ha esdevingut una festa que ha transcendit durant trenta-cinc anys. En aquest llarg camí han finit fills i amics, deixant-nos orfes dels seus amors, vides i records. I justament ahir dissabte vam rebre la trista notícia de la mort del pare Joan, l’home que durant tants anys va ser el nostre moderador, el nostre amic, germà i pare.

Sabíem, i ell el primer, de la gravetat del seu estat, de la seva avançada edat, però ens aferràvem a una esperança que desgraciadament s’ha esvaït.

Estic davant del llibre que em va regalar fa uns anys, coneixedor de la meva passió per la música, passió que compartíem com a oïdors habituals. El llibre és la biografia de Pau Casals, escrita per Joan Alavedra el 1962, amb pròleg del mateix protagonista. Per a mi i per a la meva esposa, és i serà un tresor memorial d’un home que, abans i per damunt de tot, ha estat un digne representant de Sant Josep de Calassanç.

Quantes llàgrimes va eixugar i quants cors va consolar, i quantes calces va rentar!; quantes visites a malalts i moribunds per portar el seu ministeri i una mica de reconfortant caliu humà; quants secrets, misèries i penúries han escoltat les seves orelles, quantes angoixes i patiments.

I quantes trobades, dinars i berenars a casa d’algú del grup; quantes alegries, xerrades, abraçades i petons; quants acudits i rialles; quantes emocions. La vida ha estat generosa amb tots nosaltres per haver-nos posat en contacte amb aquest ésser dotat d’extrema bondat.

Ell coneixia els meus dubtes i sempre els va respectar. Tenia el que a mi em manca: fe, una fe infrangible, alhora humil i comprensiva, oïdora i humana.

Desitjaria fermament estar equivocat, que ell fos el posseïdor de la veritat, i que el cel avui celebrés una festassa per l’arribada del nostre amic i germà pare Joan. Que en pau descansi.