'Adultarització'

Es tracta d’un procés d’humanització. La pressió i l’estrès fan aparèixer la solidaritat, el saber ser i estar i podríem dir que fins i tot el sentiment de formar part d’un grup.

Convertir-se en adult és un procés lent i continu, una suma d’aprenentatges inconscients i de xocs intensos amb la realitat. Però de cop, d’una manera molt ràpida i breu, deixem de ser petits. Aprenem a mossegar-nos la llengua i a raonar amb aquell que possiblement abans l’hauríem castigat a que fos “el que pillés” en el fet i amagar. O simplement l’hauríem condemnat tot l’any, ignorant-lo completament. No obstant, quan fem aquest pas cap al món dels grans, ens adonem que tothom té dret a ser escoltat, per molt que ens molesti la seva opinió. D’aquí és on possiblement neix la hipocresia. I aquest fingir, que al principi costa d’assumir, és possiblement el que ens fa éssers socials.

Sembla doncs, que naixem dolents, i que és aquest contacte lent, etern i accelerant amb la societat, amb la gent el que ens transforma en éssers humans, capaços de dir mentides que sonen veritats.

Fa pensar, doncs, que l’objectiu de la societat és fer-nos perdre la personalitat amb què venim al món, amb la intenció de convertir-nos en majories, en grans masses de gent que es mou al ritme accelerat que sense voler tots hem anat creant.

I segurament, en aquest moment breu de passar del món “dolent” al “bo”, aquest brusc xoc de “deixar de ser” amb “tornar-se”, hi ha persones que són capaces d’entendre la situació, de veure el que està passant. Però quan l’entenen, quan veuen el dictamen imminent, llavors l’han madurat, i just en aquell moment és quan ja és massa tard.