Adéu al Bon Govern

Fa alguns anys a l'àmbit de les ciències socials es va parlant del model ideal del "bon govern" on apareixen alguns conceptes com el de la governança entès com un procés; com una nova forma de presa de decisions que defuig de les estructures verticals, de la ineficàcia de les jerarquies i dels sistemes sòlids i allunyats de la societat civil organitzada. Durant aquests períodes s'ha fet referència a l'existència de nous models d'organització política més moderns i democràtics que tenen en compte als diferents actors, als agents, a les entitats... i que aposten per una responsabilitat compartida, o si més no, per a tenir-los en compte. Aquesta aposta denota -entre d'altres- una maduresa i una cohesió interna a nivell polític i cultural d'un territori determinat.

Cal dir però, que també s'ha posat en evidència que malgrat compartir la pressa de decisions, la darrera sempre era dels governs que aparentment defugien dels models de governalitat del passat. També s'ha posat de relleu que les estructures internes dels agents econòmics, socials i entitats supranacionals no tenien perquè ser transparents ni democràtiques, i que també responien als seus propis models, interessos i intencions, ja fossin manifestos o no. Una altra característica també ha estat que hi ha hagut grans diferències territorials i culturals a l'hora d'iniciar aquest camí cap al “bon govern” i que tenien a veure amb la realitat política, social i econòmica del país, als que s'afegien els ritmes canviants i accelerats d'una societat en transformació constant.

A nivell espanyol un bon exemple del nou sistema de relació entre els detentadors, administrats i societat civil organitzada va ser l'avenç en el paper protagonista facilitat a agents socials, econòmics i el món associatiu tant en la construcció de l'Estat del Benestar; com en el desenvolupament de determinades polítiques públiques atès les representacions locals i sectorialitzades, i la capacitat d'influència de tots plegats a l'hora d'arribar a acords o en la implantació d'aquests.

Durant l'època de la segona legislatura del Partit Popular aquests agents i entitats van emprar un paper contra-govern ja que aquestes praxis estaven essent abandonades a marxes forçades. Van reivindicar que s'avançava cap a un divorci entre govern i societat civil que es va en la tensió social i política, i que va culminar amb una vaga general i amb diverses mobilitzacions.

A partir de l'any 2004, amb l'entrada a Govern del PSOE, es van centrar esforços per oferir un rol diferent al de l'anterior govern: un govern dialogant, que escoltava, que primava l'entesa i que mostrava les eines per arribar a acords amb totes les iniciatives públiques i privades via un tarannà per a desenvolupar un model econòmic i social.

Aquesta dinàmica s'ha vist interrompuda de manera dràstica en la segona legislatura i evidenciades a través de les decisions relaciones amb la gestió de la situació de crisis econòmica, de les seves conseqüències, de la gestió del dèficit pressupostari i la reforma laboral.

No s'ha tingut en compte les recomanacions ni indicacions dels agents socials, ni de les entitats de la iniciativa social privada. És més; s'ha desacreditat el paper atorgat als primers anul•lant acords anteriors com el de l'augmenta salarial dels empleats públics pactat a principis d'any, declarar en desús acords col•lectius... S'ha trencat el diàleg social per tal de seguir les indicacions i dictàmens d'entitats supranacionals externes com ha estat la Comissió Europea, directrius de dirigents d'altres països i organismes com Fons Monetari Internacional i algunes entitats econòmiques. Es contradiu doncs el govern actual en el seu model inicial i que l'havia assignat un bon reconeixement i una bona forma de gestió política. Apareix ara una situació de contribució al descrèdit del govern (recordem la frase de Gonzàlez a Rodríguez Zapatero: “Gobernar es esto José Luís”) i on s'evidencia la inoperància de la centralitat de les decisions, ja que ara es desconnexionen en darrera instància cap a altres institucions que es caracteritzen per no apostar per la governança sinó per les velles formes rígides de la governabilitat. Adéu bon govern.

Resta la pregunta per a la reflexió sobre quina legitimació se li està donant a la jove democràcia representativa si els càrrecs escollits acaben seguint les directrius captives dels sistema financer, del Fons Monetari Internacional, del Banc Central Europeu, d'alguns agents econòmics com la CEOE... i la pregunta de si l'elecció dels càrrecs d'aquestes institucions són democràtiques.