Adaptació decimonònica

Les grans novel·les de les germanes Bronte són un referent al qual Hollywood torna periòdicament conscient de la tirada que tenen entre determinats espectadors que cerquen en el cinema un classicisme, elegància i un cert tipus de romanticisme més enllà de les comèdies romàntiques urbanes. Mentre esperem l’estrena de la versió de Cims Borrascosos que ha dirigit Andrea Arnold, i que promet força, ens conformem amb l’adaptació de Jane Eyre que signa el pràcticament desconegut Cary Fukunaga. La correcció de la seva versió no aconsegueix de cap de les maneres fer-nos oblidar l’adaptació més recordada de la novel·la de Charlotte Bronte que va dirigir Robert Stevenson l’any 43, amb Joan Fontaine i Orson Welles com a principals protagonistes. Ni la bellesa marciana de Mia Wasikowska ni l’atractiu de Michael Fassbender (l’estrella més ascendent d’aquest 2011 gràcies també a Un método peligroso i Shame) aporten massa més a aquesta revisitació d’una novel·la que, ben entrat el segle XXI, requeriria d’una mirada més transgressora capaç de portar molt més lluny aquest drama romàntic victorià. Sense la necessària sacsejada, la versió 2011 de Jane Eyre no passa de correctíssima postaleta d’època que no aporta gran cosa més fora d’una cuidada fotografia i una bona banda sonora. La inexpresivitat de Wasikowska tampoc afavoreix aquest film que demostra que no n’hi ha prou amb confiar que una bona història et salvarà les mancances en l’actuació, el muntatge i la direcció.

espaiisidor.blogspot.com