A Sant Jaume de Frontanyà

Sabia que el meu company de batxillerat a Santa Anna Ramon Vilalta havia tornat al poble. I sabia per la premsa que n’havia estat alcalde. Sant Jaume de Frontanyà és aquell poblet petit, on Pasqual Maragall va proclamar l’Estatut de 2006 el dia que entrava en vigor, i íntegre, per poc temps. Era i és el municipi més petit de Catalunya. Llavors amb menys de 30 habitants i ara ja amb 31, amb la néta de Ramon Vilalta i Clotet acabada de néixer, com a darrera alta al padró.

Quan Maragall hi va anar, aquell 9 d’agost de 2006, Ramon Vilalta n’era alcalde. Ho va ser de 2003 al 2011, en règim de Consell obert, aquell en què només es vota el cap del municipi i tots els majors d’edat del poble formen assemblea decisòria. Més tard es va canviar el sistema i ara s’elegeixen tres regidors, un dels quals és votat com a alcalde.

Vilalta havia demanat en més d’una ocasió al president de la Generalitat que visités el poble. Aquest no li ho negava, però no es concretava mai. Un bon dia rep una trucada de Presidència i li diuen que president pujarà a proclamar el nou Estatut. Va ser una genialitat de Maragall. Volia indicar que Catalunya és tot el territori, i també els pobles petits, siguin de pagès o de muntanya. He vist les fotos d’aquell dia, amb un satisfet alcalde al costat d’un president en el seu millor moment, i amb altres autoritats. A la mateixa hora, des de Mataró i per la ràdio del cotxe, jo estava seguint l’acte amb interès, sense ser conscient de tot el que vindria després.

Sant Jaume de Frontanyà és un lloc gairebé paradisíac: apartat, enlairat, tot l’aire és pur. Tens la sensació de trobar-te en un lloc on només es pot ser feliç. Hem arribat al poble venint per Ripoll i la carretera Les Llosses, fent els darrers 9 km per la via que condueix al poble, en perfectes condicions. Em presento a la Fonda Cal Marxandó, que Vilalta regenta, d’herència familiar, amb més de 150 anys d’història. Jo sé que el trobaré, ell no. L’identifico i em coneix de seguida: hem canviat, però es veu que no tant. Quan saluda la meva dona li diu si encara sóc tossut i que era dels pocs que plantava cara (és un dir!) als professors. Jo no sóc conscient ni d’una cosa ni de l’altra, però si ell ho diu... 

Fem un magnífic dinar a l’aire lliure amb un gustós vinet de la casa i cafè per rematar-ho. M’ensenya una foto amb alguns companys del curs que conformaven un bon equip de futbol: Joan A. Prat de porter, Antonio González de central, Merlos, Santi Fradera d’extrem esquerra, Del Castillo, Rigual, Espàrrach. Algun s’ha dedicat a l’esport, algun altre a la música, a la restauració, la banca, l’empresa familiar o social, i algun ja és mort.

Ramon Vilalta vivia a Premià de Mar a casa d’uns oncles i estudiava a Santa Anna. Venia amb l’autocar del col·legi, que conduïa el senyor Josep Orozco, i estava a mitja pensió. Bon alumne, responsable, bon company amb tots, tot i venir d’un poble tan petit i amb dinàmiques molt diferents de la industrial Mataró. Era senzill i proper, parlava clar, sense segones intencions. Acabat el batxillerat elemental (als 15 anys) va estudiar Professorat mercantil (que seria com Empresarials d’ara), el que li permetre entrar a treballar en una naviliera i després en una altra companyia. Fa 40 anys que va tornar al poble.