A flor de pell

L'Stade de France, ‘Sant Dennis' per tots els parisins, s'erigeix al bell mig d'una ciutat propera a la pomposa capital francesa, la ciutat dels obrers, l'“Hospitalet” de París; una ciutat que es debat entre tenir una veu pròpia o seguir sent el ‘pati del darrere', entre modernitzar la seva xarxa industrial i viure més temps convulsos o prendre consciència que aquests ja han passat, sempre i quan no esclati de nou un brot de violència a la ciutat i el món el prengui com un capítol més de la mal anomenada banlieue. L'Stade de France –anomenat “carinyosament” com el ‘cendrer' a causa de la seva cúpula oval- oferia deu hores abans del partit una visió moderna, encantadora, digne d'acollir una final de la Champions, digne de saludar els ja històrics jugadors blaugrana, cavallers indomables, però que en el seu moment sabien que se les haurien amb un equip fort, format per jugadors que estaven disposats a suar fins l'últim minut. For god and the Empire.

Durant tot el dia, la ciutat de les llums va adoptar el blau i el grana, el roig i el groc com a colors nacionals. No es veia res més. Al fantàstic metro, als autobusos i entre qualsevol arbre de la Place des Vosges. Montmatre tampoc n'era una excepció. Dins seu, em trobo a un pare i fill culé mirant impàvids la basílica del Sacré-Coeur, com resant als àngels perquè baixessin i trenquessin l'eterna malastrugança culé. “Només queden quatre hores pel partit”, comenten. És mitja tarda i toca anar ja cap al camp. A l'estació Gare du Nord només es veuen samarretes roges i grogues; tan sols colors de l'Arsenal. Els catalans, obedients a la seva tradició de puntuals, ja fa estona que seuen en l'estreta localitat de l'Stade de France, gaudint d'un esperpèntic i estrambòtic espectacle dissenyat per la UEFA per celebrar el mig segle del trofeu més prestigiós del món. Els gunners, més acostumats a anar al futbol, apuren els últims minuts i es perden l'espectacle. Els cants al cel, però, no cessen. And with a cannon on our chest, we play with hearth, and zest.

El senyor Hauge (el Rodríguez Santiago de la competició) xiula l'inici. Inici del partit. Ja no em queden ungles. És hora de veure la batalla entre els que van fundar el futbol i els que van treballar per millorar-lo. Els culés s'aferren a la seva bufanda, a la bandera o a qualsevol amulet minuciós. Els londinencs canten i canten sense parar. And we are proud to be Arsenal, In victory trhough harmony.

Al llarg de catorze anys, des d'aquella epopeia del 20 de maig del 1992, m'havia imaginat quatre-centes formes de perdre, d'arreglar les meves penes mentre tornava a casa travessant els prats i extensions verdes de França i mentre fotografiava l'altíssim i solemne pont de Millau. Després del gol de Campbell les portes de l'Hades semblaven obertes de bat a bat. Silenci. Silenci i crits dels gunners. Donava la sensació que havíem trobat una altra manera de perdre una final, que els deu de l'Arsenal es convertirien en herois, que el guió de la tragèdia estava escrita, i que els déus ens castigarien de nou cap al suplici de dotze anys més caminant pel desert. And with a Lion on our chest, another in our hearths, we were best.

Però aleshores arribaren els gols d'Eto'o, de Belletti, la joia, l'alegria, la copa de les ‘orelles grans', el Rei, l'abraçada de Xavi a la reina i el president del Govern, inquiet en tot moment i demostrant que sovint és més difícil estar en un camp de futbol que en una negociació estatutària. Però, sobretot, va arribar el Per fi!. Aquest any sí! “Heu fet un gran partit i una magnífica temporada; sou el millor equip del món”, em diu un jove gunner des de la boca dos de l'Stade de France, amb una lleugera llàgrima als ulls. Hi ha pocs plaers en la vida tan grans com ser magnànims en la victòria, i vam tenir el luxe de convidar a cervesa als tristos i desolats supporters de l'Arsenal, cavallerosos i fidels a l'elegància anglesa.

És hora de tornar a casa. Passant per Place Margarite me n'adono que París és més bella que mai; els seus jardins, les fonts, les llums... França –i París- no és un país qualsevol. Ha influït decisivament a Europa des dels temps carolingis, des de l'estimat Napoleó, a l'odiat Dominique de Villepin. Diuen que habitualment els interessos dels francesos, el que els francesos creuen que són els seus interessos, no coincideixen amb els interessos de França. De fet, el país gal ha necessitat deu segles i quaranta reis per construir-se, per forjar la seva identitat. Més o menys com el Barça. Però això ha canviat. Ara sí. Des del bell mig d'Europa, amb tot el continent als nostres peus, els ulls se'm tanquen humits. Abans, però, no puc evitar de mirar la preciosa i llampant nit parisenca, amb Els invàlids a la dreta, l'Arc de l'Êtoile a l'esquerra, le Palais Royal al fons i, imponent, la Tour Eiffel, assetjada instants abans per culés d'arreu de Catalunya. Ho tinc clar: Tenim un nom. I, per fi, el sap tothom. Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil buy soma naproxen keflex generi