30 anys ruixant el personal

i es compara la Ruixada d’aquests darrers anys, al Nou Parc Central, amb la primera edició, a la plaça de l’Ajuntament, sembla que estiguem parlant d’un acte diferent. Va començar, l’any 1989, com una forma de refrescar els participants a l’Escapada a Negra Nit, donant continuïtat formal al llançament de cubells d’aigua des dels balcons per part dels veïns a petició de la gent –quelcom tan divertit i efectiu contra la calor com perillós, que es va haver de prohibir. Avui aquell acte de petit format ha esdevingut quelcom massiu, que atreu gent de tot arreu, especialment joves, deixant una estampa més pròpia de festival o macrodiscoteca. Però qui ho hagi viscut des dels seus inicis fins a l’actualitat haurà seguit trobant tota mena d’elements que marquen una continuïtat, un ritual, un relat, elements molt importants en tota cita de Festa Major que es presenti com a part integral de la mateixa.

“Jo, la veritat, hauria preferit no marxar mai de la plaça de l’Ajuntament, allò era màgic”, explica Jordi Gurri, membre de la Comissió de la Ruixada, format per una vintena de persones i que també promou la Ruixadeta i l’Esquitxadeta de Colors. Gurri hi ha estat des dels seus inicis, i recorda perfectament com era la Ruixada en ple cor de la ciutat. “Van ser els millors anys, la voluntat i il·lusió per compensar els pocs mitjans que teníem ho feien molt especial”, rememora. El primer any van muntar una estructura “molt precària”, en paraules del membre de la comissió, formada per puntals amb aspersors a l’extrem, tot plegat connectat a una boca d’aigua de la plaça per als bombers. “I un equip de música, i vinga!”, riu Gurri, que reconeix que en aquella època “es toleraven coses que avui serien del tot impensables”. La necessitat de garantir la seguretat dels assistents, la popularització de l’acte (que ningú es volia perdre) i l’enduriment de les normatives de tot tipus van fer evident que calia desplaçar-lo a un nou recinte. 

“La veritat, hauria preferit no marxar mai de la plaça de l’Ajuntament, allò era màgic”

“El que més ens ha preocupat sempre és que la Ruixada s’entengués, per part de tothom, com la cloenda de la Nit Boja”, apunta Gurri. Un fet que ja els preocupa des de mitjan anys 90, quan van haver de moure’s al Parc Central. “Aquest desplaçament ens deixava força lluny del final de l’Escapada a Negra Nit”, rememora, quelcom que podia trencar el relat, malgrat actes com la Pujada Tabalada per unir l’Ajuntament amb el Parc conduint tothom cap a la Ruixada. Aquest trencament s’ha pogut veure accentuat en els darrers anys amb un nou canvi d’escenari, el trasllat al Nou Parc Central. De la mateixa manera que la plaça de l’Ajuntament va quedar massa petita en el seu moment, la pista central del Parc Central Vell també corria perill de rebentar costures, i l’enduriment de la normativa en matèria d’actes de pública concurrència a l’aire lliure –que obliga, entre d’altres, a un control d’accessos- va fer que es canviés per segon cop d’espai. Des de llavors, l’acte no ha parat de créixer, i les xifres que s’assoleixen al Nou Parc Central són de vertigen, superant en alguns casos els 15.000 assistents. 

“Hi ha hagut moments en que la Ruixada semblava anar sola, a banda de tota la resta de la festa, aïllada com un acte a part. Hi ha força gent, avui, que va directament a la Ruixada sense participar a la resta de la Nit Boja. Cadascú és lliure de fer el que cregui convenient, però és un tema que ens preocupa”, diu Gurri. Especialment els més joves de fora de Mataró, que venen la nit del 25 a la contraprogramació de la Nit Boja (a càrrec d’alguna emissora de ràdio al passeig del Callao) i des d’allà enganxen directament a la Ruixada. L’acte és avui absolutament massiu, però també és cert que hi ha qui, a causa de les dimensions que ha pres, ha deixat de participar-hi.

En qualsevol cas, manté molts dels seus elements característics que el converteixen en imprescindible. El crit de “Bona nit, Mataró!” a càrrec de l’speaker, i els decibels, llum i aigua a dojo, amb èxits musicals d’avui i de sempre: hi ha temes que mai fallen i que, en el context de la Ruixada, mai passen de moda.

Els recursos hidràulics

En un país tan propens a les sequeres com Catalunya, especialment en els darrers anys com a conseqüència del canvi climàtic, un esdeveniment com la Ruixada es pot veure amb suspicàcies. La quantitat de litres d’aigua que s’utilitzen amb l’única finalitat de remullar el personal poden resultar xocants, sobretot en anys de restriccions per manca de pluja. Quelcom que ha fet anar de corcoll en moltes edicions als organitzadors. “Sempre ens les hem hagut d’enginyar per poder muntar tota l’estructura hidràulica”, apunta Gurri. Per exemple, es van idear solucions com ara l’ús de l’aigua de la piscina municipal, a tocar del Parc Central, que tard o d’hora s’havia de reciclar per motius higiènics. Una idea que sempre s’ha mantingut: utilitzar aigua que d’una manera o altra s’acabaria perdent.