Les vibracions positives que desprenen les cançons a ritme de reggae del llegendari Bob Marley encara tenen poder d’atracció, quan gairebé es compleixen 30 anys de la mort del cantant jamaicà. Prop de 3.000 persones van reunir-se divendres passat, dia 10, a l’Espai l’Arquera per assistir al concert de The Wailers, una de les bandes estrelles del festival. El grup que va acompanyar Marley al llarg de la seva trajectòria, liderat pel baixista Aston ‘Family Man’ Barret (l’únic membre original de la formació) va interpretar durant dues hores un repertori trufat de grans èxits, en que no va faltar pràcticament cap dels himnes que van fer de Marley un dels cantants més populars del planeta. El septet, acompanyat de dues coristes, va executar aquests temes a la perfecció, però mai va escapar a la sensació de ser un grup tribut o clònic del mite jamaicà; un so perfecte i unes cançons calcades, però mancats del sentiment i la genialitat del que va ser el seu líder.
The Wailers es troben de gira contínua pràcticament des de la mort de Marley, l’any 1981. Durant aquest temps han publicat alguns discos amb contingut original, que han passat sense pena ni glòria, però la seva principal missió ha estat mantenir el llegat del cantant rastafari fent concerts arreu del món. Pel camí, però, han anat perdent membres originals i sumant-ne de nous, fins deixar la banda totalment irreconeixible; ‘Family Man’ Barret és l’únic component que queda en vida del grup primigeni. De fet, fa anys que es tiren els plats pel cap amb un altre projecte musical, The Original Wailers, liderat per Junior Marvin, que es reivindica com l’únic hereu de Marley. La reivindicació de Marvin “només reflecteix la frustració d’uns músics mancats d’idees pròpies amb necessitat de protagonisme immerescut”, arriba a dir la productora de The Wailers. El públic, però, oblida fàcilment aquest tipus de polèmiques quan la banda puja a l’escenari, ja que gaudeix d’un repertori privilegiat que no caducarà mai. The Wailers es van mostrar molt estàtics durant tot el concert, i els va costar massa connectar amb el públic i interactuar-hi (tot i la samarreta del Barça que portava el bateria i els crits continuats de “Visca Catalunya” del cantant), però totes les barreres s’acaben trencant amb cançons com Three Birds o One Love, gràcioes a una combinació de melodies perfectes i sentiments positius.
La banda va cremar uns quants temes del seu repertori fins que va aconseguir encendre la metxa del concert amb Concrete Jungle i I Shot The Sheriff. La cadència relaxada dels ritmes reggae i l’elecció de temes no tan coneguts massivament van perjudicar la primera part de l’actuació, que no va prendre volada de veritat fins que va sonar Jammin’. Una cançó integrada en el disc Exodus, un dels més mítics de Marley & The Wailers, del qual la banda porta ja força temps celebrant en directe el seu 30è aniversari. Bona part dels temes que van interpretar divendres provenien d’aquest disc, com Three Birds, Waiting in vain, One love o l’homònima Exodus que va tancar el recital. En el tram final de Waiting in vain, The Wailers van aprofitar per retre homenatge a Michael Jackson amb un breu fragment del tema We are the world. Is this love, No woman no cry, One love i Stir it up van integrar el póker de temes triomfants. Quatre dels temes més coneguts de Marley, que van aconseguir trascendir el reggae per abraçar el pop en tota la seva magnitud i convertir-se en himnes que no entenen de gèneres ni fronteres.
Una altra perspectiva de Jamaica
The Wailers van ser els grans protagonistes de la nit, però no pas els únics. La jornada es va inaugurar amb els barcelonins Black Ghandi, que van combinar reggae amb altres estils més ballables. Flowklóricos es va fixar en els ritmes jamaicans des del punt de vista del jazz, el funk i el hip-hop, amb la rima de Rafael Lechowski, i The Emeterians van tancar la nit amb el seu reggae d’arrel clàssica. Tres perspectives que van completar la nit que el Cruïlla de Cultures va dedicar a la música jamaicana.
Tres imatges del concert de The Wailers
Comentaris