2012, un any molt negre

Acabem aquest 2012 en pitjors condicions que el vàrem encetar. Ha estat un any molt dur pels treballadors i treballadores. Un any en el que hem arribat a les 900.000 persones a l’atur a Catalunya, 325.000 infants viuen sota el llindar de la pobresa, tenim 100.000 famílies sense cap ingrés i amb tots els seus membres sense feina, es fan 20 desnonaments diaris, l’atur juvenil arriba al 53% i més de 10.000 dels nostres joves han emigrat a l’estranger. En Educació tenim 20.000 alumnes més i 6000 professors menys i el camí de la privatització de la Sanitat sembla imparable amb un 20% de pèrdua de llocs de treball per la eliminació dels serveis. Un any en el que els conflictes socials comencen a aguditzar-se greument.

També ha estat l’any de la més dura i lesiva Reforma Laboral del Govern del PP aprovada amb el suport de CiU. Una reforma laboral duríssima que modificà el preu de l’acomiadament, va alliberar totalment les seves causes i va donar un cop de destral a la Negociació Col·lectiva. Aquestes mesures no han fet més que afavorir l’atur donant ales al empresaris per fer neteja a les seves empreses d’una manera fàcil, ràpida i barata.
Ha estat un any de molta mobilització social al carrer, un any amb centenars de manifestacions i concentracions de tota mena, laborals, socials i civils. I un any amb dues vagues generals per primer cop en Espanya. Un 2012, també, amb una monumental retallada de drets: la sanitat, l’educació, la investigació, els serveis socials que ens ha portat a una intensa activitat. D'una intensitat proporcional als greus i continuats atacs que estem patint els treballadors i treballadores a les condicions de treball i de vida des de l'inici de la crisi del sistema financer internacional el 2007, amb una Comissió Europea que continua fent del dogma neoliberal l'única possibilitat per gestionar la crisi, l'austericidi. Els atacs als drets laborals i socials pretenen, a través de la baixada dels costos laborals i de la transferència de recursos públics al sector privat (especialment al sector financer), consolidar la tendència a l'acumulació de poder i riquesa cada cop en menys mans. El resultat és de sobra conegut: més atur, més precarietat, més pobresa i més desigualtat.

Per aplicar la recepta neoliberal els governs no han dubtat a atacar les llibertats personals, col·lectives i nacionals. Una clara mostra és el darrer paquet d'iniciatives legals. La no revalorització de les pensions, la llei Wert que representa els interessos de la jerarquia eclesiàstica i dels sectors privats i la llei de taxes judicials, que acaba amb el principi que la justícia és un servei públic i que tothom és igual davant la llei.

Aquests són, però, els temps en què CCOO volem incidir per transformar la realitat injusta. L'haurem d'encertar. Cal reforçar el sindicat, l'organització dels treballadors i treballadores que ens ha de permetre a l'empresa discutir les condicions de treball en sentit ampli i incidir en l’estratègia empresarial. Si som forts a les empreses serem més útils als interessos que representem i podrem actuar també en la societat per exigir un repartiment més just de la riquesa creada.

Sens dubte ens hem de renovar en formes i en propostes per donar cabuda a la pluralitat i diversitat d'interessos dels treballadors i treballadores (professional, sectorial, generacional, de gènere, contractual, d'expectatives vitals davant el treball, en actiu o en situació d'atur o pensionista). Però també ens hem de reivindicar. Aquells que insisteixen que els sindicats són organitzacions caduques, haurien de dir on seríem avui sense sindicats i com els treballadors s'organitzarien en una empresa per negociar els seus drets. Països sense drets sindicals n'hi ha, però ni tenen major riquesa ni tenen major igualtat. Els sindicats són necessaris i útils i més en situació de regressió de llibertats i d'atac als drets laborals i socials. Els treballadors i treballadores volem exercir el dret a decidir sobre les condicions de treball i com reverteix en el nostre progrés personal la part de la riquesa que creem amb el nostre treball. La democràcia ha d'entrar a les empreses.

El sindicalisme és la millor eina i instrument de què disposem els treballadors i les treballadores per organitzar-nos dins i fora del centre de treball. Avui, davant les fortes agressions que està rebent la classe treballadora en els seus drets i llibertats, davant els intents de desmuntar el model social que hem anat construint amb la lluita, el sindicalisme de classe és imprescindible.

Desitjar un feliç 2013 pot semblar baladí; el que necessitem és que l’any que està a punt de començar sigui el de les oportunitats, el de la recuperació dels nostres drets, el de la equitat, el de la justícia social. De la ciutadania, i només de la ciutadania, depèn.