Pentacosta, Segona Pasqua o Pasqua Granada és probable que siguin noms amb poc predicament a Mataró. A la capital del Maresme, d’aquest cap de setmana allargat amb el seu dilluns se’n diu ‘la Fira’. A seques. El dilluns de Fira, l’inici de la Fira.
La Fira de Mataró són les casetes i atraccions. Són aquells sons, aquell garbuix, aquells crits, aquelles riallades que ens encanten. Fem dentetes només de pensar-hi. Com en tot el que l’imaginari col·lectiu comú té en estima, cadascú és sobirà de les seves preferències d’una o altra atracció, d’anar-hi aquell dia o l’altre però també és cert que hi ha una sèrie de costums o d’hàbits que pràcticament són exclusius de la Fira, que només se’n menja o se’n beu de forma entusiasta en aquell context. N’hi ha 6 d’imprescindibles.
- L’entrepà de bacallà
- El núvol de sucre
- La poma confiatada
- Xufles i tramussos
- El coco al rajolí
- El Montroy
Pràcticament res del que trobem a la Fira és únic i exclusiu (per més que ens ho sembli) i podem per exemple menjar entrepans de bacallà tot l’any o fer-nos rebujito del de la Casa de Andalucía en altres contextos. Sí. Però hi ha ingredients o productes que tenen el context com un element indispensable sense el qual no són el mateix. Hi ha clàssics de la Fira que pràcticament només es mengen o prenen allà i que acaben per conferir un aire entre ancestral i pintoresc a trobar-los sempre i establir la tradició de menjar-ne un cop l’any. Quan és Fira i para de comptar.
Cinc clàssics de la Fira (que només es prenen allà)
Aquell entrepà de bacallà únic de la Fira de Matar
L’entrepà de bacallà
Símbol i objectiu d’una autèntica peregrinació gastronòmica, l’entrepà més anhelat del calendari és aquell que es van inventar a Can Barbena. Aquell senyor entrepà, de ració generosa de bacallà d’Islàndia curiosament dessalat, servit entre llesques fermes de bon pa i amb una dansa de sabors de color vermell intens és el motiu pel qual rarament a menjar entrepà de bacallà s’hi va un sol dia. Fa de bon repetir. És sensacional. Tots els ingredients d’un entrepà que es fa pagar són de primera qualitat i requereixen d’hores de preparació. Quan el gaudeixes amb la cerveseta culmina un petit miracle anual.
El Montroy
Un clàssic de clàssics, amb aquella escenografia campestre i el vi que va brollant. El xato d’aquest vi dolç del país valencià i l’acompanyament d’una mena de tapa, de pa, embotit i oliva de baixa alcurnia però que t’acompanya en la degustació. Les parades d’aquest vi dolç, amb la seva vermellor i intensitat en el gust, són autèntics punts de peregrinació a la Fira. Si es fa el passeig, és recomanable atendre a com van mutant els diferents actors i actrius de repartiment que sempre es reunien al voltant de la parada com els pastorets del pessebre fan cap a l’establia. El Montroy també el trobàvem i trobarem als Frankfurts més clàssics, un vi d’alegria i cap endins que amaga una perillositat intrínseca a l’estomacada alcohòlica si se’n fa abús i no pas bon ús.
Cotó fluix de sucre
També conegut com núvol de sucre, quasi sempre de color de rosa, és des de fa dècades el gran reclam infantil en matèria gastronòmica, allò que volen sí o sí els petits i que, de fet, és una mena d’atemptat de sucre que ens deixarà els fills entretinguts primer i adrenalínics després com si s’haguessin pres alguna cosa més forta. Atenció a l’estona que requereix anar esfilagarsant el cotó fluix, com sense ser consistent ens en podem arribar a cansar prou aviat (pobres pares que sovint s’han d’acabar els de la descendència) i sobretot com agafat amb els dits ens els pot deixar d’un brut i un enganxifós únic.
Xufles i tramussos
La matèria prima de l’orxata pràcticament només pren protagonisme independent en aquells gotets de xufles fresques que es venen i que feien de bon compartir. Rossegant-les, en treus aquelles traces gustatives especials i hi ha pràctica unanimitat que, quan has acabat, conclous que el millor és seguir-les destinant a la beguda única de l’estiu. A la mateixa parada hi trobarem tramussos, que és un entreteniment que mai saps ben bé si t’agrada o no però que està demostrat que mai ha fet mal a ningú. I per tant pots seguir amb la tasca.
Pomes caramelitzades
Un altre cop d’estat de la sacarosa i les calories que presumptuosament hi ha qui denomina en gavatxo: pommes d'amour. Sembla un xupa-xups gegant d’aquells que l’Stoichkhov llepava a les celebracions de lliga del Dream Team per honorar a Cruyff. Són pomes cobertes d’una capa intensa de carmel caramel·litzat pel qual també acostumes a acabar amb els morros empastifats.
Trossos de coco
No serà aquí que diguem que de coco només se’n menja per la fira, ja que treure’l a taula qualsevol altre dia, amb aquell ritual seu d’obrir-lo a cops de martell per mirar si és bo, amb aquell escampall que es fa, és garantia de bona estona. Però reconeixerem que enlloc té l’encant rupestre i únic d’aquells trossos disposats en fresc amb un rajolí constant que el manté. És veure’l i voler-ne. Diu la llegenda negra que els trossos van d’una fira a l’altre fins que “surten”. Ni cas. Cap coco com el de la Fira, ni que sigui per mític. Fins i tot en pots guanyar de sencers fent punteria al ‘tiro’.