Helena Lloret, gols i tatuatges.

Marc Mayola

Helena Lloret, de la piscina a l’estudi de tatuatges

La jugadora del CN Mataró es retira per dedicar-se als tattoos

“Sempre m’havia agradat dibuixar. De petita feia classes de dibuix. Fa uns anys vaig obrir un compte d’Instagram i hi publicava coses meves... ara ho veig i eren un desastre, però les amigues em van començar a demanar quadres i làmines.” I d’aquí, a tatuar. Era l’any 2012 i Helena Lloret acabava de viure la pitjor experiència de la seva carrera esportiva. Una trombosi la va tenir ingressada dues setmanes a l’hospital: “No podia caminar dos minuts seguits. Tenia cama i pulmons afectats. Molts metges em van dir que hauria de deixar l’esport.” Per sort, no tots. El seu pare, Mario Lloret, també metge i mític porter del CN Mataró, tenia clar que tornaria a jugar: “Vam veure que la trombosi era externa, que no la generava el meu propi cos. La culpa era dels anticonceptius que m’estava prenent.” Després de l’ensurt i de treballar a consciència el seu retorn amb magnífiques sessions d’aquateràpia, Helena Lloret va tornar a la piscina per seguir fent gols durant gairebé una dècada més.

El moment que recorda amb més emoció, de totes maneres, ja l’havia viscut: “Va ser l’any 2011. Vam guanyar la primera Copa d’Europa pel Sabadell i aquell mateix estiu vam ser campiones del món júnior amb la selecció espanyola.” La jugadora, formada al Centre Natació Mataró, havia deixat la capital del Maresme i ja feia una parell de temporades que jugava a Sabadell. S’hi estaria dos cursos més i tornaria a guanyar la Copa d’Europa (2013), a banda d’un bon reguitzell de títols nacionals.

Els orígens

“Tenia onze anys i jo era una mica la còpia del meu germà -Mario Lloret, actual porter del CN Mataró-. Feia natació des dels tres anys i n’estava cremada. A més, el meu pare em deia que era molt especial, perquè soc esquerra, i que els equips em voldrien.” Així va ser com, per influència d’una gran nissaga de waterpolistes, l’Helena escriuria el seu propi camí en aquest esport. Ha guanyat molt, ha gaudit del waterpolo fins l’últim dia i té claríssim que l’esport és millor si és col·lectiu: “Si m’ho preguntes cent vegades, cent vegades et diré que és molt millor que l’individual. Pots parlar, interactuar...”.

Després de créixer a Mataró i fitxar pel Sabadell l’any 2009, ha jugat quatre temporades a cada un dels clubs que han vist el seu apogeu; Sabadell (2009-2013), Sant Andreu (2013-2017) i una altra vegada Mataró (2017-2021). El 2017, sis anys després, va tornar a la selecció espanyola i va ser subcampiona del món amb l’absoluta, un altre moment que va gaudir especialment: “Ara ha arribat el moment d’acabar amb el waterpolo. He viscut anys de gran nivell i vull deixar-ho així.”

Una nova vida

Helena Lloret, que té 28 anys, ha trobat en el món dels tatuatges una nova branca professional que l’apassiona i amb la qual es pot guanyar la vida. Té un estudi privat al carrer Castaños, on s’hi accedeix amb cita concertada: “Aquesta feina em fa sentir certa llibertat i això m’encanta.” Ja fa quatre anys que va acabar la carrera de psicologia i no ha exercit mai, però són estudis que l’han format com a persona: “Vas practicant amb tu mateixa tot allò que vas aprenent durant la carrera. Serveix molt a nivell personal i, a més, a l’estudi, en certa manera, també haig de fer de psicòloga. Faig una mica de teràpia perquè els tatuatges són molt emocionals, molt personals, i cal anar amb tacte.” Cadascú té la seva pròpia història gravada a la pell, i ella en té una de particular amb els porters; el seu pare ho era, el seu germà ho és i el seu futur marit, Edu Lorrio, també. Porter del Sabadell però poc amant dels tatuatges, i ja està bé que sigui així perquè tenint l’Helena a casa potser acabaria amb més tatuatges que gols ha fet ella durant la seva carrera.

Etiquetes: