Vaig visitar els camps d'extermini nazis d'Auschwitz fa gairebé onze anys, en un dia plujós i fred de febrer. Recordo que, en l'autobús que vam agafar ben d'hora al matí a Cracòvia, anàvem pensant en què ens trobaríem en aquells llocs, conscients que estàvem a punt de fer una visita que no oblidaríem mai de la vida, i que ens disposàvem a experimentar sensacions de dolor, indignació, horror, pena i tristor. Com així va ser. El camp d'Auschwitz-I ens va rebre amb el conegut rètol "Arbet macht frei" ("El treball us farà lliures"). Treball. Lliures. Res d'això: patiment, reclusió i mort va ser el que van experimentar les persones que van passar per allà. La visita es va allargar durant tot el matí, primer al camp d'Auschwitz-I, i després al d'Auschwitz II-Birkenau: espais curosament museïtzats, però també amb filats, tanques, fang, vies de tren, barracons de fusta amb lliteres i latrines, forns crematoris, cambres de gas... Crec que mai no ens podrem fer a la idea de la barbàrie que va suposar el nazisme, però considero que visitar un lloc com Auschwitz hauria de ser obligatori. Tant de bo tots els adolescents poguessin tenir l'oportunitat de visitar-lo amb els seus instituts de secundària. Segurament seria més fàcil fer-se una mínima idea del que va suposar l'Holocaust, el patiment injust i ignominiós de tants milions de persones, i potser la nostra societat seria més democràtica i desacomplexadament antifeixista. Sabem que queda molt camí per recórrer, a Mataró, al nostre país i arreu d'Europa i del món. Malauradament.

Tot just aquesta setmana commemorem 75 anys de l'alliberament d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig. Cal recordar que l'URSS va ser la potència que va posar més tropes, més morts i que més decisivament va lluitar en la derrota del nazisme, per molt que les pel·lícules de Hollywood s'esforcin en transmetre una idea diferent. A Mataró, com cada 27 de gener, Dia Oficial de la Memòria de l'Holocaust i Prevenció dels Crims contra la Humanitat, unes quantes desenes de persones ens vam apropar al monument "Intolerància" que hi ha a la plaça dels Drets Humans, al passeig de Carles Padrós de la nostra ciutat. Hi havia persones a títol individual, membres d'entitats memorialístiques com el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, que tan bona tasca desenvolupa, sindicats, associacions i partits democràtics, així com una representació oficial del nostre consistori. Enguany, els encarregats dels parlaments van ser tres membres de la comunitat gitana mataronina. I és que els gitanos van representar un dels col·lectius que més cruelment van patir el nazisme. Els estudiosos no es posen d'acord en les xifres de persones gitanes exterminades, però el ventall que trobem espanta: entre 220.000 i 1.500.000. Es parla que, en total, al voltant d'onze milions de persones van ser exterminades pels nazis durant l'Holocaust, pel simple fet de ser jueves, gitanes, homosexuals, discapacitades, comunistes i altres militants d'esquerres, així com presoners de guerra soviètics.

Durant l'acte del dia 27 a Mataró, i com ja és tradicional, dues joves estudiants van llegir els noms dels 26 maresmencs deportats als camps nazis: Esteve Rovira (Cabrera), Màrius Arnijas (Calella), Jacint Hereu, Josep Hereu i Josep Pascual (Canet), Antoni Ríos (Malgrat), Ramon Amiento, Josep Duran, Josep Ferrer, Josep Herrera, Josep Julià, Joaquim Mir, Juli Pey, Camil Quintana, Elies Soriano i Francesc Verdalet (Mataró), Martí Nualart (Pineda), Antoni del Amo i Eduard Duran (Tiana), Francesc Alós, Joaquim Colom, Miquel Colom, Francesc Martori i Josep Martori (Tordera), Magí Galceran i David Llecha (Vilassar de Dalt). Properament, està previst que a Mataró s'instal·lin, com ja s'ha fet a moltes ciutat, les conegudes "stolpersteine", literalment "pedres que fan ensopegar", unes petites llambordes amb les dades de les persones víctimes de l'Holocaust, i que se solen situar a la vorera davant de la casa on vivien. Esperarem impacients a l'acte que servirà per retre aquest sentit homenatge a les "nostres" víctimes del nazisme. Perquè no podem oblidar, perquè ara que l'auge de l'extrema dreta és un fet lamentable arreu, hem de cridar més fort que mai: "Mai més!".