Molt s’ha parlat sobre el terratrèmol polític a Andalusia, i ni que sigui perquè aquella terra és l’origen de milers de mataronins crec que val la pena una reflexió. Mataronins que són exactament igual que el nou President andalús, nascut a la Maternitat de Barcelona, just al costat del Camp del Barça.

Que ha passat a Andalusia? No  es pot explicar només amb un factor. Hi ha hagut molts petits moviments que han tingut una gran conseqüència, la fi d’una època que ha durat tant com la jove democràcia espanyola, 40 anys.

El primer d’aquests moviments coincideix amb un fenomen de reacció present als països més avançats d’Europa, la reacció del “rural” que veu perillar una manera de viure molt arrelada a la terra i les tradicions, el Brexit o Les Armilles grogues tenen el seu epicentre precisament al món rural i són un crit d’alerta que ve d’un món que veu com perd població, serveis i qualitat de vida. Una altra de les causes és l’esgotament polític dels Governs socialistes que no han estat aliens ni a la corrupció ni als escàndols i que malgrat haver fet progressar Andalusia no l’han tret dels pitjors indicadors d’atur  i pobresa d’Europa. A tot això s’hi afegeix que l’alternativa per l’esquerra del PSOE s’ha desgastat enormement en no respondre (podia fer-ho?) als canvis que havia promès fa 4 anys. Aquests fets han provocat un augment de 6 punts de l’abstenció, que òbviament ha perjudicat a l’esquerra que s’ha desgastat tant o més que el Partit Popular. El PP, malgrat perdre vots, no s’ha enfonsat tal i com les enquestes preveien.

Molt s’ha parlat també de la irrupció de Vox. El primer que hem de dir és que aquests resultats són millors que els previstos precisament per la baixa participació, al 2015 Ciutadans amb els mateixos vots va tenir 3 diputats menys, però sí que són un toc d’atenció. Els indignats que van alçar a Podemos ara estan desencisats per la manca de coherència i solucions i han canviat de bàndol, ja no són indignats d’esquerres; ara ho són de la part més tradicional de la societat que se sent menystinguda i fins i tot agredida.

I per finalitzar què és el que ha permès que hi hagi hagut un canvi a Andalusia, per a mi no hi ha dubte. A diferència del que va succeir a Catalunya el 21/D el PP no s’ha enfonsat i això ha permès una suma que ha donat canvi, curiosament a Catalunya va guanyar un partit de centre constitucionalista però ho va fer a costa del PP. A Andalusia no ha estat així però el no enfonsament del partit de centre-dreta ha permès aquest canvi, cosa que curiosament no va passar, com a Catalunya, quan Javier Arenas sí va guanyar les eleccions.