Qui ens havia de dir mentre ens disfressàvem al carnaval, que aquella cosa llunyana que patia la gent de Wuhan havia de confinar-nos a casa nostra dies després. Que tindríem a sobre nostre la crisi sanitària més important que hem viscut des de fa un segle. Que la gent de la nostra sanitat havia de posar-se en risc per cuidar de nosaltres. Que la gent treballadora amb pitjors contractes i pitjors condicions laborals seria qui ens trauria les castanyes del foc. Que faríem una manifestació virtual pel primer de maig. Que tornaria una crisi econòmica, amb més virulència, que faria trontollar tot. Qui ens havia de dir!

Aquesta crisi ens està, per això, donant algunes lliçons que no hauríem d’oblidar. Com la necessitat de comptar amb unes administracions públiques fortes i ben dotades. Perquè quan han vingut mal dades tothom les hem mirat i hem demanat solucions. Hem necessitat del sistema sanitari. Hem necessitat d’ajuts alimentaris, d’ajuts al pagament dels serveis bàsics. Hem necessitat de prestacions públiques per poder tenir algun ingrés. I aquells que demanaven retallades d’impostos i serveis públics han estat els primers en parar la mà i demanar ajuda.

Com també ens ensenya que aquell “mantra” que aquí podíem dissenyar productes i que els fabriquessin al sud-est asiàtic a canvi de drets i salaris baixos, ha fet que no tinguéssim capacitat productiva per dotar-nos dels EPI suficients que ens protegien la vida.

Però per sobre de tot ens mostra les conseqüències de les polítiques i les polítiques econòmiques impulsades per governs de dretes al nostre país, a Espanya, a Europa, a les empreses i fins i tot als nostres pensament, o no recordeu allò de gastar per sobre de les nostres possibilitats?; aquelles polítiques, ens han dut misèria i desigualtat. I que a la contra d’això està el que fa la gent normal: la solidaritat. Cosint mascaretes, anant a comprar per aquells/es que no poden, animant cada dia a les 20h al personal sanitari que no volen ser herois, que volen tenir les condicions laborals i salarials dignes que es mereixen.

Aquests darrers dies de “desescalada” han emergit les realitats d’un conflicte de classes que encara que han volgut menystenir o fins i tot enterrar està més present que mai. Mentre a les portes de Nissan –Montcada els seus treballadors i treballadores fan una vaga estratègica per salvar el sector de la automoció al nostre país, amb EPIS i conservant les distàncies, fent torns per evitar aglomeracions, i us recordo, sense cobrar, que les vagues no es cobren. La classe dominant surt al carrer de la milla d’or de Madrid, sense cap mesura, amb pals de golf, per demandar la protecció dels seus privilegis, o també, a la Cerdanya, on existeix un confinament de segona residència d’alt “estànding”.

A la crisi de la Covid-19 no pot ser que li tinguem por a la vida, li hem de tenir por a la malaltia, tal i com sabem fer-ho. Aplicant el sentit comú. Complint amb les recomanacions que ens fan els experts. I aplicant la màxima de la solidaritat, i la fermesa. Fermesa en la defensa dels nostres drets, que d’aquesta crisi no sortirem perdent, la gent autònoma, la gent treballadora, els petits i mitjans empresaris, no serem arrasats com vam ser al 2008. Solidaris i solidàries entenent que en la diferència i en la diversitat està la riquesa. Que no hi ha cap posició o veritat absoluta. Que aprenem cada dia d’aquesta malaltia i de les seves conseqüències. I que o sortim plegats, o, simplement, no sortim.

A CCOO hem aplicat el sentit de la solidaritat. Hem assessorat gratuïtament a milers de persones al nostre país al llarg del confinament. 700.000 persones a Catalunya han estat d’una forma o altre ateses per la gent del nostre sindicat, que una vegada més no a preguntat què hi havia de lo seu, sinó que havíem de fer per lo nostre.

Darrerament he sortit de casa a atendre les funcions sindicals que em pertoquen. I he vist massa gent mirant amb el cap cot a la resta, tapats amb mascaretes, amb por del “que mira que no sigui que aquest hem contagiï”. Les societats amb por son sempre víctimes dels “ismes” que al llarg de la història han provocat més por, crueltat, pobresa... Torno a dir, no hem de tenir por de la vida, hem de tenir-ne a la malaltia, i això només ho cura el sentit comú. Es a dir, el sentit de les coses comunes.