Ara fa un any de l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada a les diverses cares d’aquest polièdric artista que va ser Manuel Cusachs que sobtadament ens ha deixat, produint una gran buidor en l’àmbit artístic i cultural de la ciutat. Per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el més preuat, i passant per la fusta, terra cuita, guix, bronze, metall, resines..., va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat a escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador. Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional ja que no sols captava el rostre del retratat ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla (amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris (la sèrie de “El caminat i el mur” és excepcional) o la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista, quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut, constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat que realitzà per Mataró Report allà el 2002. Cap amb personalitat, mà i eina. És a dir concepte, tècnica i treball. Uns eixos de pensament als que es va mantenir fidel sempre.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.