Cada any, quan arriba la fira, no puc evitar recordar quan era nen i esperava amb impaciència i il·lusió que arribés aquest moment tan especial de l’any per a la gent de Mataró. O almenys, era molt especial per als nens i nenes amb qui comparteixo generació, d’això no en tinc cap dubte. Durant els anys vuitanta i a principis dels noranta segurament no hi havia la mateixa oferta lúdica per als infants, i com a molt els pares et portaven un cop l’any al Tibidabo, al parc d’atraccions de Montjuïc, que ja ni existeix, o a l’estiu a la Isla Fantasía o Marineland. Però poca cosa més.

Recordo atraccions mítiques, moltes de les quals encara existeixen: el mític “látigo”, l’anell, el martell, el “saltamontes”, el pop, la Tagada, el Skylab, el “tapiz”, el Tokito o la muntanya russa

La fira de Mataró era un moment molt especial. Jo personalment recordo amb alegria com el dilluns previ al seu inici començaven a arribar els camions amb les atraccions desmuntades. “Los cacharros”, que deien els meus avis i els meus pares. Ho recordo perfectament perquè vaig fer tota l’EGB a l’escola Jaume Recoder (ara escola Cirera), i la fira la muntaven just al costat, al llarg de tota l’avinguda Corregiment, que llavors tenia una fesomia ben diferent a l’actual i que servia de precària artèria de connexió de Cirera amb el centre de Mataró. Per aquell carrer “anàvem a Mataró”, que dèiem i continuem dient els que vivim a determinats barris de la ciutat. Conservo ben viu el record de baixar tota l’avinguda al migdia, en sortir de l’escola, per veure com els firaires muntaven les atraccions. Els pares sovint ens tenien prohibit fer-ho si no hi anàvem acompanyats d’adults, però ja sabeu que no sempre en fèiem cas. Jo recordo anar-hi molts dies acompanyat del meu avi, esperant amb impaciència que arribés el divendres i les atraccions comencessin a funcionar. I recordo la por que em feia el dimoni que hi havia (i encara hi és) a sobre de la taquilla del tren de la bruixa, amb aquelles ungles vermelles tan llargues.

Recordo atraccions mítiques, moltes de les quals encara existeixen: el mític “látigo”, on gairebé tots els mataronins i mataronines de la generació dels meus pares conserven alguna fotografia, l’anell, el martell, el “saltamontes”, el pop, la Tagada, el Skylab, el “tapiz”, el Tokito, la muntanya russa, el tren de la bruixa, el “Coche de papá” dels pallassos de la tele, la “noria” òbviament, els cotxes de xoc del Lupotto i l’Aragón, aquell túnel de la por on s’hi entrava amb cotxe i que tunejaven depenent de la sèrie de TV d’èxit (recordo que durant alguns anys recreava la sèrie V)... Atraccions que pagàvem amb les pessetes que ens donaven els pares i avis, especialment i específicament per gastar durant la fira, que era un moment molt especial de l’any. On sonava a tota castanya la música de Rick Astley en aquells anys vuitanta... Hi ha un valuós vídeo al canal de Mataró Retro de Youtube que us recomano veure, perquè dóna testimoni audiovisual de tot això que explico. M’he deixat moltes atraccions, ho sé.

Recordo també aquelles tómboles plenes a rebentar: que si la “muñeca chochona”, que si el “perrito piloto”... Les paradetes de tir amb escopeta, que sempre dèiem que estaven trucades i que per això era difícil encertar... Llegenda urbana? Per als més petits hi havia (i hi ha) les parades dels aneguets... I què seria de la fira de Mataró sense el Montroy, “el tío de la bota” que encara diuen alguns avis, amb el seu vi ranci i les seves rodanxes de fuet? I què faríem sense la pluja? Perquè la fira de Mataró no és autèntica si la pluja no t’espatlla alguna tarda o alguna nit, o vàries o totes. Després hi havia la fira de mostres, a l’antic Parc Central, on els pares t’obligaven a anar mentre tu reclamaves tornar ràpidament a les atraccions, perquè volies pujar a no sé quina... Recordo quan la Caixa Laietana regalava pòsters del Barça i bolígrafs, o quan la Creu Roja organitzava concursos de dibuix...

Amb l’adolescència, quan ja no hi anaves amb els pares, hi havia zones de la fira on era millor no apropar-se, perquè els “quillos” et demanaven vint duros. “Una libra”, que deien ells, i t’amargaven la tarda. Passen els anys, les dècades fins i tot, i la fira de Mataró segueix sent un dels pocs esdeveniments on hi participen les gents d’arreu de la ciutat, aquesta ciutat plural i complexa que tant ens estimem. Potser només la nit dels focs artificials del 27 de juliol o la cavalcada de Reis aconsegueixen aglutinar la Mataró transversal i diversa. Ara hi portem els fills i algun dia voldrem portar els néts. Llarga vida a la fira!