Guillermina Peiró, que ara ens ha deixat als 94 anys, va rebre la Medalla President Macià 2005 de la mà de Pasqual Maragall el dia 1 de febrer de l’any següent, El president li lliurava acompanyat dels consellers Josep Bargalló i Josep M. Rañé en un acte a les Drassanes Reials. L’acord de Govern, publicat en el llibret lliurat als assistents, en referència a la mataronina, destacava el seu activisme des de la CNT fent d’enllaç, recollint diners i ajudant als presos durant el franquisme, quan “tingué una participació activa en diverses accions, mobilitzacions i vagues contra la dictadura”. Un cop expulsada sorprenentment de la CNT va militar al sindicat CGT.

Guillermina Peiró rebent la Medalla Presiden Macià

La Medalla President Macià s’atorga “per recompensar els treballadors i empresaris que s’hagin distingit per la dedicació, constància i esperit d’iniciativa, en llur actuació laboral” (Decret 496/1981). En realitat es concedeix a persones a qui es vol reconèixer llur activitat en l‘àmbit sindical, patronal o gremial, més enllà del seu treball pròpiament dit. I la Placa homònima es concedeix a empreses, associacions professionals, fundacions o cooperatives “que s’hagin distingit per les millores i iniciatives de progrés adoptades en l’ordre laboral”. Les propostes que fan arribar a la Conselleria de Treball les organitzacions sindicals, patronals, gremials i cooperativistes són molt tingudes en compte. 

El president Maragall en el discurs d’aquell dia només va esmentar dues persones, Ricard Lobo, activista antifranquista i molts anys director del DOGC, i la filla del dirigent anarcosindicalista. Ho féu amb aquestes paraules: “No puc fer un recorregut per totes les vostres trajectòries individuals. Com la de la Guillermina Peiró, que ha estat digna continuadora de la saga oberta pel seu pare, en Joan Peiró, exponent del millor de la tradició obrerista catalana. Una tradició que tant diu i explica del nostre país.”

La petició al conseller de Treball va ser signada per l’alcalde de Mataró, Joan A. Baron, l’alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, i els secretaris generals a Catalunya de Comissions Obreres i de la UGT, Joan Coscubiela i Josep M. Alvarez respectivament. Es demanava per a ella i per al seu germà Josep. Josep Peiró (Badalona, 1917 - París, 2005) a la capital francesa havia estat secretari general de la Federació Local de la CNT, havia assistit a reunions de l‘Aliança per la República i havia mantingut contactes amb el president Tarradellas, els republicans i els socialistes catalans i espanyols. Tarradellas en més d’una ocasió li havia dit que el volia nomenar conseller de Treball quan tornés a Catalunya. Josep Peiró va escriure dues obres biogràfiques dedicades al seu pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español (1978) i una altra que resta inèdita. Josep Peiró va traspassar uns mesos abans de la concessió de la Medalla i no pogué obtenir-la en no lliurar-se a títol pòstum.  

La Medalla Macià va ser concedida sens dubte a Guillermina però ben segur que hi influí molt que fos filla del seu pare, que no va poder rebre cap distinció en vida. I a qui es volia honorar i reconèixer la seva trajectòria i el seu llegat al cap dels anys des de la Generalitat restaurada el 1978, continuadora de la institució republicana dels anys trenta.

Fins sempre, Guillermina Peiró!