És recurrent a Mataró el debat sobre la necessitat de revisar el nostre Pla General d’urbanisme. L’acció urbanística incideix en l’equilibri de la ciutat i la seva manca d’anticipació provoca evidents desequilibris socials i econòmics. Per tant, en la convicció que aquest debat s’haurà de resoldre durant aquest mandat, cal fer un repàs d’on venim i on som urbanísticament per tenir clar cap on hem d’anar per tal de trobar aquest equilibri.

Durant el segle XIX, la revolució industrial dóna una embranzida a la ciutat amb l'arribada de la primera màquina de filar a vapor que va entrar en una fàbrica tèxtil, això va atreure una gran quantitat de mà d'obra. L’any 1878, amb l’augment d’aquestes expectatives i fruit de la bona conjuntura política i econòmica,  es planteja d’una forma decidida i definitiva la necessitat de disposar del pla d’eixample a Mataró, aprovant-se el projecte de Palau i Cabañes.

Aquest, va oferir una solució de continuïtat promovent un creixement integrat al barri antic com l’obertura del carrer de la Coma o l’eix prolongació de la Riera, però fracassa quan vol solucionar temes nous, com col·locar la plaça Fivaller simètrica a la plaça de Cuba quan hagués estat molt més lògica la seva situació al carrer de Sant Ramon, connectada a la ciutat antiga.

Així com el Pla Cerdà de Barcelona, que per fer realitat l’igualitarisme entre les diferents zones, va proposar la divisió de la ciutat en agrupacions de barris, districtes i sectors de manera que cada una d’aquestes àrees tingués els mateixos serveis i equipaments (jardins, escoles, mercats...) independentment de la seva localització, en el projecte de Mataró es creen unes condicions que, des d’una centralitat i segons Guàrdia Bassols “és evident com s'ignoren i es falsegen les condicions reals de la ciutat existent en la que, sens dubte, les diferències entre les cases burgeses del centre i les cases dels barris perifèrics són ben acusades”.

Fins a 1950, l'expansió urbana de Mataró va seguir les directrius del Pla d’Eixample del 1878, el qual limitava l'edificació de la ciutat dins de les Rondes. El ràpid creixement que es produeix a la dècada dels seixanta desencadena greus problemes de congestió interior, d’insuficiència de serveis i infraestructures, de desorganització perifèrica, de detriment ambiental i de segregació social. Passa així, per exemple, amb el barri de Rocafonda, abans una zona agrícola en la qual el procés migratori va fer que es demandés un gran volum d'habitatge per part de la primera onada migratòria de població del sud d'Espanya fonamentalment, la qual cosa va portar a conformar un barri poc pensat en l’àmbit d'espai públic i amb una gran falta de serveis.

La degradació del Centre també s'accelera en aquest període en ser abandonat progressivament per les classes més benestants de la ciutat que s'allunyen vers les zones dotades de major confort en I‘habitatge, sigui a poblacions del Maresme o bé vers les zones residencials de molt baixa densificació com les urbanitzacions de La Cornisa o Les Sureres.

A partir de 1993, es projecta la Via Europa a través del Pla Especial de l'Avinguda Europa entre la Plaça Granollers i la variant de la N-II. D’aquí en naixerà el Parc Central i, finalment, l’aprovació del nou i vigent Pla de General d'Ordenació Urbana de Mataró (PGOUM), en 1997.

L’objectiu de la Via Europa havia de ser connectar els barris de Mataró i teixir zones molt poc
cohesionades. La realitat és, tot i els evidents beneficis com la plaça Antonio Machado i tots els jardinets que es creen, que la seva major virtut ha estat la connectivitat amb vehicle privat cap a l’entrada nord de Mataró, i per tant, també amb el centre comercial Mataró Parc. D’aquella època també és la desclassificació de les Cinc Sènies, un èxit quant a preservació d’una franja d’horta que és única al nostre entorn i que ha de ser un pulmó per la ciutat de Mataró. Està protegida urbanísticament, tanmateix arrossega reivindicacions que no podem posposar més.

Resta, com a gran projecte de ciutat i també d’aquella època, parlar del que va començar com el que havia de ser un parc tecnològic en el marc del Pla Director de la Societat de la Informació de Mataró, i d’on va sortir-ne el projecte del Tecnocampus, un concepte de binomi universitat/empresa absolutament innovador al país i que va situar, a ponent de la ciutat, un pol d’atracció d’empreses i indústria. I entre aquest pol i la ciutat, el debat del planejament urbanístic del Front Marítim sector ponent: el sector Iveco-Renfe i el polígon industrial de Balançó i Boter, el primer sotmès encara a un urbanisme del pla i el segon ja a un urbanisme de projecte, però en qualsevol cas, encaminats a teixir inèrcies entre la institució i la ciutat. No serà un repte menor.

La situació, a dia d’avui i després de totes aquestes actuacions, dibuixen un Mataró ric, viu i molt divers. Però també un Mataró que no ha aconseguit superar la dicotomia centre i barris, i no només urbanísticament, tampoc sociològicament, econòmicament ni tradicional. Es veu una ciutat desdibuixada on s’hi sobreposen idees i actuacions, a vegades degut a una nefasta gestió que ha fet la ciutat, com el cas de Can Fàbregas, d’altres per imponderables com les crisis i les conjuntures econòmico-socials.

Sigui com sigui, cal que ens disposem a encarar aquests reptes que tenim al davant, començar a pensar en com integrar la ciutat, i això vol dir endreçar el Centre. No ens en sortirem si no som capaços de fer que el cor torni a bategar. Amb la situació actual de Can Cruzate o de la plaça de les Tereses – Eix Sant Benet, serà molt difícil donar-li un sentit a tot això, al capdavall tots som mataronins i tots volem sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. Per tant, aquest mandat, la ciutat ha d’exigir que no es facin politiquetes amb l’urbanisme a Mataró, i que s’encari el futur amb criteri, decisió i valentia.