Sempre que recordo la seu del PSUC a Mataró del carrer Isern, em vénen a la memòria la presència d’en Rossend Dalmau i de la Teresa Cortina, un pòster de La Pasionaria i un altre d’un Enrico Berlinguer (1922-1984) amb els cabells al vent.

Descendent d’una família noble de la illa de Sardenya, de molt probable origen català (Berlinguer: Berenguer), era un home eixut i ascètic, totalment lliurat a la vida política, que va assolir una gran popularitat. Un cop va sorprendre tothom posant a Santa Maria Goretti (una jove pagesa assassinada per resistir-se a un intent de violació) com a exemple moral per a la joventut italiana.

Enrico Berlinguer va morir un 11 de juny, dia de Fira per a nosaltres. Als 21 anys va ingressar en el Partit Comunista Italià, i la seva carrera política va estar tutelada pel propi Palmiro Togliatti. Va arribar a ser el màxim responsable de la Federació Juvenil Comunista Italiana (FGCI), fins que es va convertir, ja de jove, en el número dos del Partit fins arribar a ser el secretari general el 1972. El PCI va assolir les màximes cotes de vot d’un Partit Comunista en un país occidental dins un món bipolar, on els comunistes tenien vedat entrar al govern, com ens ho recorda Vázquez Montalbán en una de les seves novel·les de Pepe Carvalho, quan ERC va recolzar a en Jordi Pujol en comptes de a Josep Raventós per presidir una Generalitat socialista-comunista. L’ambaixada nordamericana va intervenir-hi.

Per molts comunistes catalans, els del PSUC, el PCI era un mite. Nosaltres, els de Mataró, estàvem agermanats amb l’Agrupació de Vercelli, una ciutat de més de 40.000 habitants, entre Milà i Torí.

El 9 juny de 1984, Enrico Berlinguer feia un míting a Padova i de cop va començar a tenir alguna dificultat al parlar, fins que es va veure obligat a abandonar sobtadament la tribuna. Havia tingut una hemorràgia cerebral, i moriria l'endemà passat.

En Josep Illa evoca així aquells dies: “L’onze de juny de 1984 uns quants militants del PSUC de Mataró sortíem d’una reunió de la Coordinadora per la Pau i el Desarmament. La Coordinadora era una plataforma pacifista que englobava gent d’ideologies i filosofies diverses. Havíem comentat el fet de la mort de Berlinguer. Ell havia estat un defensor del desarmament nuclear. El que aleshores era cap de llista i regidor del PSUC, Antoni Segarra, ens comenta la possibilitat d’anar a Roma al funeral de l’Enrico. Posem fil a l’agulla i el dotze a mitja tarda amb el Peugeot d’en Toni quatre companys enfilem la carretera i cap a Roma. Fèiem torns per conduir. A la matinada passem la frontera de França amb Itàlia i un cop arribem a Gènova comencem a veure autobusos amb banderes roges, les del PCI. Cotxes particulars amb banderes roges. Motos amb banderes roges… quan passem a prop de Pisa l’autopista sembla una manifestació. I així fins a Roma. Quan arribem aparquem on podem a la vora de Boteghe Oscure, on hi ha la seu central del PCI. La gentada és immensa. L’ordre a càrrec dels militants comunistes, la policia actua d’auxiliar. El fèretre sortirà de Boteghe Oscure i arribarà a la Plaça de San Giovani Laterano, la plaça de les celebracions de l’esquerra italiana. L’endemà la premsa deia: “Més d'un milió de persones van assistir al seu funeral, en una de les manifestacions del comunisme italià més grans de la història”. I allà al mig quatre comunistes mataronins que no ens volíem perdre una jornada com aquella. Sabíem que parlaria Nilde Iotti, la vídua de Palmiro Togliati, però ni la vàrem sentir. Sandro Pertini, que seria president de la República Italiana, va tenir un detall en el comiat en fer un petó al fèretre. L’emoció es palpava mentre sonava “Bandiera Rosa”, l’himne del PCI, i milers de veus la cantàvem”.

Fins i tot el líder neofeixista Giorgio Almirante va acudir discretament a la seu del PCI per retre-li honors. La diferència entre Espanya i Itàlia és sovint abismal: el proppassat mes d’abril mor Neus Català, del PSUC, una de les últimes supervivents dels camps nazis, i hi ha silencis clamorosos en ambdós costats de les trinxeres patriòtiques.

Onze anys abans, el 1973, estant hospitalitzat després d'un accident de cotxe durant una visita a Bulgària, Berlinguer va escriure tres famosos articles (Reflexions sobre Itàlia, Després dels fets de Xile i Després del cop) per al setmanari cultural del Partit, Rinascita. En aquests escrits va presentar l'estratègia del Compromís històric italià, una proposta de coalició entre el PCI i els democratacristians que donés a Itàlia un període d'estabilitat política, en un context de greu crisi econòmica i en el qual elements de l'aparell de l'Estat i grups feixistes planejaven una tàctica per fer un cop d'estat i utilitzaven el terrorisme.

El 1980, el PCI va condemnar públicament la invasió soviètica de l'Afganistan. El 1981, en una entrevista a la premsa, Berlinguer va afirmar que, en la seva opinió personal, la força progressista de la Revolució d'Octubre estava esgotada.

A Itàlia es produeix un cert reviscolament de la figura de Berlinguer que encara ens pot ser útil davant les agressions del capitalisme depredador que ara anomenem “crisis”: “Quan es demanen sacrificis a la gent que treballa és necessari un gran consens, molta credibilitat política i la capacitat de colpejar els privilegis més intolerables. Sense aquests elements, l’operació és impossible”. Aquestes paraules, que ell identificava com de reformisme fort, ens poden ser molt útils, tant davant l’esperpent català com l’intent de restauració que s’està produint després de verificar que el combustible del 15-M sembla que s’ha evaporat.