José Lluis Pinillos en el seu llibre sobre la modernitat “El corazón del laberinto”, diu que va ser Ireneo al segle II qui va definir el progrés com l'espai on  la diferència entre el passat i el futur és qualitativa, verdadera i no il·lusòria. D'aquesta definició hem viscut dinou segles, al menys al món occidental. I ara?. Hi ha menys guerres (i menys morts) que mai, hi ha més persones amb accés a la sanitat, l’educació o a serveis socials que en qualsevol altre moment de la història,  mai com ara els drets de les persones, del medi o dels animals ha estat més garantit, els drets polítics i de llibertat també,  o inclús les de orientació sexual y la igualtat de gènere.

Però el progrés per la seva estructura dialèctica, com ens van ensenyar els mestres Bakunin, Marx, Proudhon o Engels i altres, significa lluita i superació constant. No tenim fugida ni alternativa, hem de seguir lluitant per mantenir els avenços  i hem de seguir lluitant per ampliar-los i millorar la situació humana. Perquè el progrés no és lineal.

Incís: fixem-nos que en la concepció de progrés deixem enredera virtuts religioses com l’honor, la gràcia, el heroisme o la gloria..

Malgrat que els indicadors esmentats són clarament positius, s’ha instal·lat la percepció general que el món  va a pitjor. Els telenotícies són plens de catàstrofes, d’escàndols polítics o econòmics, d’abusos... casos reals però posats en context, clarament minoritaris. En la disciplina que treballo, els economistes refutats són aquells que anticipen crisis. Els politòlegs, alguns d’ells ara ja diputats, s’han fet un nom a partir de dir que tot estava podrit i. Fins i tot si un vol ser un crític respectat, literari o de cinema, el que ha de fer, sobretot, és una critica despietada sobre l’obra a tractar.  I per ser considerat un professor dirigent, la taxa de suspesos ha de ser elevada. Per no parlar dels corrents nacionalistes, que no paren d’avisar-nos sobre l’apocalipsi. El pessimisme ven, atrau i envolta cada cop més la nostra percepció del mon. Penso que és una estratègia premeditada. Progrés comporta igualtat i això es viscut com una derrota per les anomenades dretes.

Pensar que tothom és potencialment dolent o corrupte és la millor manera de soscavar la confiança en  la condició humana i destrossar la idea de  fraternitat. Ho han dut a la pràctica VOX a Andalusia amb un rotund èxit electoral.

Per això em rebel·lo vers la idea que res té remei i que anem cap a pitjor. Deixem el pessimisme i la tristor per als apocalíptics, els nacionalistes i els conservadors que fonamenten el seu discurs al voltant de la por i d’enemics externs.

Recuperem el sentit de progrés com a concepte, defensem aquelles opcions  que pensen en la millora de la situació humana.  Mantinguem la idea de progrés i incorporem l’ecologia , l’oci, la cultura o la salut.

Com deien els clàssics esmentats més amunt, lluitar pel bé comú és la nostra essència com essers amb consciència i moral. Posar fronteres a partir la desconfiança en la condició humana és la bandera de la dreta del segle XXI. I com deia en Raimon, “nosaltres no som d’eixe mon”.