Segons les dades darreres publicades per l’Ajuntament el 26,10% dels habitants de Mataró tenen menys de 25 anys, és a dir, més d’un de cada quatre mataronins/es tenen el record des de sempre que la Laia l’arquera està al mig de la Porta Laietana.

Ara farà vint anys que la vàrem plantar allà. Abans aquell indret era un dels punts més conflictius de la N-II i una autèntica barrera per la ciutat. La autopista Barcelona – Mataró es va inaugurar l’any 1968. També va ser la primera d’Espanya. Desembocava a la carretera N-II al seu pas per Mataró per un gran viaducte que salvava el desnivell entre les hortes que hi havia més enllà del Pla d’en Boet i el traçat de la carretera al costat ja de les vies del tren quasi bé a nivell del mar. Per sota aquest viaducte hi havia una de les entrades des de la carretera a la ciutat, cap al Camí Ral, l’antic camí Reial que durant molt temps també va ser carretera general pel mig de la trama urbana de la ciutat. Aquest punt era molt perillós ja que per creuar-lo calia fer més d’un stop i els accident eren freqüents.

El creixement de la ciutat era cap al sud-oest, cap a Barcelona, i el viaducte era una autèntica nosa problemàtica que havíem de suprimir. Recordo que la primera vegada que ho vaig plantejar l’enginyer municipal, Jordi Buscà, em va dir que no me’n sortiria ja que els enginyers de camins – i més si eren del Ministeri d’Obres Públiques- en serien obertament contraris. Certament, era difícil que acceptessin enderrocar una obra seva.

Però els atzars de la vida van portar una ocasió favorable per plantejar-ho. El canvi de decisió del Ministeri d’O.P. de convertir la prevista autovia que continués la llavors denominada A-9 en autopista de peatge en el seu recorregut pel Maresme va propiciar-ho. En les negociacions que tinguérem amb l’equip d’en Josep Borrell, llavors ministre del ram, per compensar el que era considerat un greuge hi vam incloure la demolició del viaducte i la creació del que desprès vam anomenar la Porta Laietana. En elles també incloguérem el tram central de la Via Europa i la regeneració de la platja a llevant del port i la gratuïtat de la nova autopista al seu pas per Mataró.

La idea d’una escultura al centre de la gran rotonda que configuraria la desaparició del viaducte fou una altra ben pensada d’en Salvador Milà (la seva idea del Príncep constructor de la ciutat) que proposà que fos l’artista local Josep M. Rovira Brull l’encarregat de materialitzar-la. Costaria un bon grapat de diners que no disposàvem però ens va ajudar la Diputació de Barcelona amb el President de la qual, Manuel Royes que era a més l’alcalde de Terrassa, tenia molt bona relació per assumptes que era no venen al cas explicar.

Moltes satisfaccions d’aquella operació: el dia que vaig pitjar el botó que va fer esclatar la dinamita que va enderrocar el viaducte, el diumenge que acompanyats multitudinàriament pels mataronins i mataronines van descobrir l’esvelta figura de la Laia apuntant amb el seu arc cap a Burriac, i sobre tot, sobre tot, l’acceptació total dels ciutadans/anes de la figura com a nova icona de la ciutat i referent simbòlic dels seus orígens, però també del seu esdevenidor com element identificador d’una porta d’entrada al que en vam dir la Nova Ciutat.

En el record d’en Josep M. Rovira i de tots els que van fer possible aquesta nova imatge de Mataró. Per molts anys, Laia!