Col·lecció Bassat. Anys 80 (II)

La nau Gaudí acull en aquest mesos el setè capítol de la Col·lecció Bassat, amb el que complerta la dècada dels vuitanta  i ho fa  de manera brillant, com sempre, amb una exposició més que interessant que aprofundeix en al realitat creativa d’aquells temps, posant l’accent en noms no tan coneguts però d’indubtable vàlua.

A ulls del profà, i segons el llistat de participants, és podria considerar una exposició menys atractiva. No hi ha noms com Tàpies, Miró, Henry Moore, Uclés, Zush o VIllèlia, però en canvi descobreix noms com Subarroca, Iniesta o Budz.

Per a mi l’atractiu de la Col·lecció Bassat no ha estat mai en els grans noms i crec que és un error centrar-se en ells. Excepte en els casos de Râfols Casamada i Guinovart dels que disposa d’obres remarcables, de la resta sempre podrem trobar obres millors en altres col·leccions. Per a mi el gran mèrit de la Col·lecció Bassat està en el constant descobriment de noms inexistents en els espais oficials. Uns noms amb força i qualitat que mereixerien espais preminents i ara romanen en el caixó de l’oblit.

Aquesta capacitat de misteri i de sorpresa és el que cal valorar més en aquest nou capítol, suportat essencialment en els tradicionals noms de Ràfols Casamada i Guinovart, ambdós amb obres d’impacte i qualitat i amb l’afegitó de petites sorpreses com el Ford Fiesta tunejat per Guinovart o el magnífic homenatge a Alberta Hunter , obra sonora ja que porta un casette incorporat amb la veu de la important cantant americana.

Al seu costat cal remarcar ela petita nota de Keith Haring , especial per a mitòmans, la gran sorpresa de Jean Budz, movent-se entre l’infromalisme i l’art brut. I com no en els petits detalles d’Hernández Pijuan, i Gordillo que planten cara a un potent Viladecans.

Però l’important per a mi està en la resta , en els descobriments de Bird o Bilbao, En Tom Carr, en Iniesta o Mora, en Bennassar, Cardells o Gerard Sala. En els petits detalls d’altíssima qualitat de tots els participants que demostren amb escreix que mereixen una major i millor atenció en al petita història de l’art de casa nostra.

Punt especial mereixen el mataroní Ricard Jordà en la seva línia de tots coneguda i la recuperació de Pau Mañé, artista uruguaià que deixa petja a Mataró en el fer dels seus deixebles , “els mañetis” (Duran, Alís, Suari i tants d’altres). I també en els noms de Mario Pasqualotto i de Pladevall, dos artistes que quasi van iniciar el seu camí expositiu a Mataró, justament a l’Abast, una sala que es trobava al carrer Sant Bru de la nostre ciutat. Un fet que ara ens fa reflexionar ja que vist el que tenim per la ciutat serà difícil per a no dir impossible veure d’aquí vint anys artistes que van trobar en Mataró el seu trampolí professional.

En resum, una magnifica exposició, i en van set, que ens mostra una vegada més el gran tresor cultural que és per a la ciutat el poder gaudir d’aquesta gran col·lecció d’art contemporani com ho és la de Lluís Bassat.

Una exposició d’obligada i detinguda visita.