Ara farà vint anys vam fer una festa per celebrar que obríem el Nou Parc Central. No estava encara acabat del tot (sols el 80%) però ja no ens podíem esperar més. Feia més de cent anys que el vèiem dibuixat en el Pla que els higienistes Melcior de Palau i Emili Cabanyes van fer el 1878 establint l’Eixample que superava el vell cercle de les muralles. El nou eixample va costar anys d’omplir. La ciutat de començaments de la segona meitat del segle XX havia desbordat (millor dit, s’havia estès fora) desordenadament aquells límits i els joves arquitectes del PLAMAT ’71, Manuel de Torres i Agapit Borràs, van recuperar en el planejament aquell parc que ara quedava situat al vell mig de la trama urbana que s’havia construït de qualsevol manera d’una forma força anàrquica.

Una de les fonts més grans de Mataró, al nou parc central.

Però els mataronins i les mataronines ens vam haver d’esperar uns quants anys més: fins que els Ajuntaments democràtics agafessin muscle per afrontar una obra d’aital envergadura. Quasi bé, fet i fet, trenta anys més. L’urbanisme democràtic de la mà de l’Honorable Salvador Milà ho va aconseguir.

Desprès de les eleccions municipals del 1999, altra vegada el PSC amb majoria absoluta a l’Ajuntament, vaig fer un experiment d’organització de l’administració municipal no vertical i piramidal com s’acostumava i s’acostuma a fer en general, sinó en malla, vertical i horitzontal alhora, a partir d’unes teories organitzatives de les que llavors se’n parlava molt (en Joan Subirats era el referent). Vam crear la regidoria de Ciutat sostenible amb la Montse López Figueroa al capdavant. De fet el seu treball era la continuació del que va fer en Jeroni Escoda com a regidor de Medi Ambient amb la redacció i posta en marxa de l’Agenda 21.

Deixo a part que l’organització matricial de l’administració municipal no va funcionar i no es va tornar a intentar aplicar mai més.

El Nou Parc Central es va fer recollint totes les idees de sostenibilitat ambiental que es coneixien llavors. Des de la vegetació mediterrània que s’hi va plantar (arbres i arbustos), a la il·luminació que no comportés contaminació, al aprofitament de les aigües (pous i escorrenties), disseny de circuits pel lleure, l’esport, l’oci o l’activitat econòmica.

En la seva execució hi va participar molta gent. Els regidors responsables d’Obres del temps de la construcció: l’Esteve Terradas i l’Arcadi Vilert. En Lluis Gibert, arquitecte cap del servei d’obres de l’Ajuntament, a la sala de màquines. “Li anava el cap”, tinc anotat que vaig dir el dia de la inauguració. Els tècnics que el van dissenyar: en Jaume Artigues, en Jordi San Millán i l’Antoni Elvira. Més de quatre empreses van treballar-hi en diverses parts de la construcció. Vam tenir ajuts econòmics de la Unió Europea, amb fons FEDER, i de la Diputació de Barcelona. L’Ajuntament i els propietaris dels sectors d’urbanització en que estava inclòs el Nou Parc va aportar-hi lo seu.

Va representar la culminació de “la Nova Ciutat” que veníem treballant a l’Ajuntament des del moment de la represa democràtica. Era “la cirereta del pastís”, en vaig dir aquell dia.

El 21 de maig del 2000 va ser un dia de festa grossa pels mataronins i mataronines. La ciutadania es va fer seu des del primer moment aquell Nou Parc tants anys anhelat i ara tant necessari i estratègicament ben situat, relligant el vell eixample el segle XIX amb el desgavell urbanístic del segle XX portant la ciutat cap el segle XXI.

Vaig batejar, aquell dia, allà mateix, el passeig central que discorre en diagonal des de la plaça d’Espanya a la Via Europa com el “Passeig dels Ciutadans” en honor als que en el fons amb paciència i opcions democràtiques l’havien fet possible i que en serien els seus usuaris. La “correcció, o incorrecció, política” no va fer possible mantenir aquell nom i s’ha quedat amb Passeig de la Ciutadania que -permeteu-me dir-ho- no sona tant bé.

Vaig acabar el discurs de la inauguració amb la promesa de que faríem una altra festa quan el Parc estigués acabat del tot. No recordo si la vam arribar a fer mai. Mira, però, que en aquests vint anys se’n hi ha arribat a fer de festes allà!

Potser, ara per celebrar els seus vint anys, quan sigui possible tornar a trobar-nos plegats i celebrar-ho, fem-ho allà, al Nou Parc Central. Fem conjuntament la celebració de les dues coses: el Parc i la normalitat. Tots els mataronins i les mataronines, venint dels quatre punts cardinals de la ciutat: de l’Havana a Cerdanyola, de Vista Alegre al Rengle del Camí Ral, i confluint tots a una gran trobada festiva al NOU PARC CENTRAL. Vinga, Alcalde! Ens ho mereixem, per ambdues coses.