Les crítiques al funcionament no prou eficient del departament de Llicències de l’Ajuntament en els darrers anys provenen de sectors molt variats a la ciutat, des de particulars que volen reformar-se la casa o obrir un negoci i troben molts impediments, fins a promotors d’obra nova o empreses que gestionen immobles a la ciutat, que lamenten els endarreriments, traves i manca de criteris unificats. Però les més dures sorgeixen de l’àmbit de l’economia industrial, en especial per la situació que s’ha viscut als polígons mataronins durant els darrers tres anys. Totes les fonts consultades prefereixen mantenir-se en l’anonimat, però totes elles apunten que el desgavell ha paralitzat l’activitat econòmica i generant greus perjudicis. “El mal ja està fet” és una frase que coincideixen a dir varies d’elles, ara que l’Ajuntament posa finalment fil a l’agulla per millorar la situació.

Paralització industrial

Segons apunten fonts coneixedores del sector, els polígons mataronins han estat víctimes d’un canvi de criteri en el departament de Llicències. El Pla General d’Ordenació (PGO), que data de 1996, apunta que només pot haver-hi una única activitat industrial per parcel·la. Quelcom que es va dissenyar d’aquesat manera pensant que els polígons mataronins havien d’atreure principalment grans empreses i indústries. Però el pas del temps va demostrar que això no era així. Deixant de banda casos puntuals com Hartmann o DHL, la majoria d’empreses són de dimensions molt més petites, i a cada parcel·la s’hi acumulen desenes de naus. A mitjan de la dècada actual, des de Llicències van decidir que s’havia d’aplicar la normativa de manera literal, tal i com la definia el PGO, malgrat que la realitat dels polígons la contradigués. Diferents professionals d’aquest àmbit consultats assenyalen que la decisió es va prendre sense contrastar-la ni comunicar-la de manera adequada al conjunt del sector. Tots els expedients de noves empreses que esperaven ser aprovats i que no complien amb aquests condicionants van quedar congelats. Segons fonts del sector, això es concreta en desenes d’empreses, amb els seus corresponents treballadors que no van poder regularitzar la seva situació. Algunes d’elles van optar per marxar a municipis propers. “Si mires els polígons de Cabrera, Argentona o Vilassar, estan tots plens, han marxat de Mataró cap allà”, afirma una de les fonts. 

Les finques també en són víctimes

Les finques mataronines que gestionen naus industrials també s’han vist afectades per aquesta situació. “El que ha passat és quelcom del tot denunciable”, afirmen des d’una de les empreses immobiliàries mataronines consultades per Capgròs, no pas l’única que s’ha trobat amb problemes. Des de l’empresa relaten el cas concret d’un taller de reparació i recanvis de cotxes que volia instal·lar-se a una nau del Pla d’en Boet. Feta la paga i senyal del local, es van trobar que l’Ajuntament no els donava llicència de cap de les maneres al·legant aquesta qüestió normativa. Tan sols un dels molts casos que es denuncien en aquest àmbit, amb moltes veus clamant per la quantitat de llocs de treball perduts i els efectes que això ha tingut per a l’economia de la ciutat. Aquestes finques constaten que, segons els han explicat propietaris de naus, “la situació ha millorat i ja es tornen a donar llicències”, però lamenten que durant aquests darrers anys, davant aquesta manca de garanties, “ens veiem obligats a treballar gairebé en la clandestinitat, com si fos un mercat negre”.

Promotors afectats

En els darrers anys, després d’una dècada de greu crisi, el sector immobiliari ha reviscolat a Mataró, amb desenes de noves promocions d’habitatges sorgint arreu de la ciutat. En aquest sector també es multipliquen les queixes vers Llicències, en aquest cas, sobretot, perquè els tràmits s’endarrereixen en excés. Promotors consultats per Capgròs, amb obra recentment construïda a la ciutat, lamenten casos com ara els mesos que passen per a l’atorgament de la llicència de primera ocupació (“tens una inversió d’una pila de milions d’euros aturada, que no pots lliurar per culpa de la burocràcia”), el fet que puguin passar fins a nou mesos per poder iniciar una obra, que la llicència per instal·lar un gual a l’aparcament de l’edifici arribi quan els habitatges ja fa mesos que estan acabats, o que Llicències de l’Ajuntament no mogui fitxa fins que altres administracions, també col·lapsades, no resolguin els seus propis tràmits. “I perquè després acabin posant les seves pròpies traves”, afegeixen les mateixes fonts consultades, que afirmen que “la gent a Mataró n’està molt cansada”. 

Per què passa tot plegat?

El departament de Llicències de l’Ajuntament de Mataró es va veure reduït notablement a nivell de recursos després que explotés la bombolla immobiliària, quan l’activitat econòmica va caure en picat. Però la recuperació del sector de la construcció i la reactivació –més relativa- de l’economia en general en aquests darrers anys ha agafat el departament amb el peu canviat, segons apunten fonts properes al mateix. No disposa de prou personal per fer front amb celeritat al nombre de llicències i tràmits que se li demanen. A això s’hi suma una normativa que, tal i com es reconeix des de l’àmbit immobiliari i industrial, cada cop és més complexa, confusa i restrictiva. Fonts del sector afegeixen, però, que a Llicències pequen de cenyir-se a la norma al peu de la lletra, fins a extrems paradoxals, que sovint impossibiliten a la pràctica dur a terme res. El que ha passat als polígons industrials n’és l’exemple més clar.

Francesc Teixidó, cap d'ERC a Mataró, apuntava que “els treballadors de Llicències se cenyeixen exclusivament a la norma com a refugi per la manca de recursos i suport polític que disposen; no se la volen jugar i ’agafen al compliment de la normativa  gairebé com si fossin advocats, més que no tècnics” Un bon coneixedor del sector rebla el clau en el que ja apunta Teixidó: que els tècnics del Departament són especialment escrupolosos (i, per tant, poc flexibles) perquè en el passat no han trobat prou suport polític per part dels representants del consistori a l’hora de fer front a tràmits urbanístics i d’obres complexos, on hi havia marge per a la interpretació de la norma. “Si hi havia algun problema posterior, ningú els cobria”, constata aquesta font. Davant d’això, afegeix, opten per aplicar la normativa amb un rigor “portat a l’extrem”. A tot plegat s’hi suma que les decisions, segurament com a conclusió de tots aquests fenòmens, són cada cop més col·legiades: per un permís, encara que sigui per a una activitat econòmica ben simple, cal la signatura de tota mena d’organismes i cossos. I així, els tràmits s’alenteixen fins a l’infinit.