Un mes entre quatre parets

Ja fa més d’un mes que es va decretar l’estat d’alarma per l’epidèmia de coronavirus i, amb ell, el tancament de les escoles i el confinament de la majoria dels ciutadans. Els adults poden sortir a treballar o a fer encàrrecs bàsics, però els infants s’han de quedar sempre a casa.

Sense escola ni activitats extraescolars, tampoc esport ni parcs on córrer i esbargir-se, i amb els pares i mares tenint cura d’ells les 24 hores del dia mentre mantenen la vista posada a la feina -amb o sense teletreball- i a les rutines diàries de salut i higiene obligatòries per mantenir el Covid-19 a ratlla. Parlem amb quatre famílies mataronines que ens expliquen com s’ho han manegat aquestes setmanes per no acabar embogint tots plegats.

“Segurament no tan bé com caldria, però estem fent tot el que podem”

En Santi i l’Esther treballen a l’Hospital de Mataró i tenen un nen de quatre anys. Així s’organitzen per compaginar vida de confinament amb lloc de feina a la zona de major risc possible.

Santi Álvaro, portalliteres a l’Hospital de Mataró, i Esther Sánchez, infermera al mateix centre. Una parella de sanitaris que tenen un fill de quatre anys i que es troben en una dicotomia complexa: treballen en la zona de major risc possible a Mataró i ho han de compaginar amb el confinament del seu fill a casa. “Tinc dos fills més amb una parella anterior, però vam decidir que es quedessin amb la seva mare per un tema de seguretat ja que treballem on hi ha el focus”, explica Álvaro.

 “Hi ha una estona al dia on el nen, de quatre anys, s’hauria de quedar sol a casa; que m’expliquin com ho solucionem”

En Santi parla clar, però també es mostra resignat: “Sincerament, no ho fem del tot bé perquè com que jo treballo als matins i l’Esther a les tardes, el nen ha d’estar una estona amb la meva mare fins que acaba el dinar i se’l pot recollir”, relata, per afegir: “Sabem que han d’estar amb el mínim contacte de gent, però no tenim una altra manera de fer-ho: hi ha un espai de temps que s’ha de quedar sol, però no té prou edat i amb la veïna no podem deixar-lo perquè viu amb els seus pares i, per edat, són franja de risc”. Malgrat això, aquesta pandèmia la segueixen intentant passar “amb normalitat i naturalitat. Arribes a casa, et treus les sabates, les desinfectes, rentes la roba, la canvies i prens més mesures en el contacte físic; és complicat amb un nen tan petit però sabem que molts dels professionals com nosaltres passarem el contagi encara que sigui de manera asimptomàtica. I si porto el ‘bitxo’ a casa?”. En Santi admet el “neguit” que s’agreuja perquè “no comptem amb tests massius per saber quin personal el té o no”. Per aquest professional de la sanitat, “els equips de protecció que disposem són molt millorables, quan surts d’una habitació la sensació és que no ho fas net. Tot se suma a l’estrès acumulat d’aquests dies”.

La seva dona ho passa més malament que ell, sobretot per “la impotència” de situacions en les que es troben a primera línia durant l’evolució de la malaltia i el seu efecte en els pacients, fet que fa que “a nivell humà i moral sigui difícil de digerir”. El petit, però, es distreu “amb tot el que podem fer, incloses les activitats de l’escola que donen molt de suport, i el fet que quan està amb la iaia trenca la rutina. Mai ha estat de sortir molt de casa, així que no ho demana”.

“Els nens ens estan donant una lliçó enorme d’adaptabilitat i flexibilitat”

La Montse i en Jordi s’organitzen minuciosament per poder combinar el seu teletreball a jornada completa amb l’atenció continuada que requereixen els seus fills petits.

La Montse Babí, professora a una escola d’idiomes de Mataró, i el seu marit Jordi Palacios, empleat en una multinacional, mantenen des de l’inici del confinament les seves respectives feines, en ambdós casos des del teletreball. Quelcom que no és fàcil de combinar amb el fet que els seus dos fills, l’Arnau i en Guillem, de 7 i 5 anys, estan sense escola ni poden sortir al carrer. “Per sort vivim en un pis prou ampli i amb terrassa, som uns privilegiats en aquest sentit”, explica la Montse. Ella i el seu marit s’organitzen de manera minuciosa perquè els infants ho visquin amb la major normalitat possible sense que als pares els passi una factura excessiva. “Cada diumenge al vespre analitzem la setmana laboral que ens espera i establim un calendari d’activitats per a l’Arnau i en Guillem, intentant que almenys un dels dos pugui estar amb els nens”, destaca la Montse.

 “Cada diumenge al vespre analitzem la setmana laboral que ens espera i, en base a això, establim un calendari d’activitats” 

Tot plegat es tradueix en un programa que pengen a la nevera de la cuina i on s’estableixen les propostes per cada dia: una hora al dia de feina escolar (dictats, matemàtiques, psicomotrocitat, jocs i cançons en anglès…), dues hores d’activitat a la terrassa (esports, gimcanes, ioga), tallers de cuina i de fotografia, franges de joc lliure, màxim de dues hores al dia de televisió… Els pares ho estableixen “com a forma de rutines, però no com a obligacions, ja que això no és l’escola”, com diu la Montse. I de moment els està funcionant: “Els nens ho entomen amb alegria, donant-nos una lliçó d’adaptabilitat i de flexibilitat”.

Com a contrapartida, ella i el seu marit van “cansadíssims”, dormint molt poc ja que allarguen les seves jornades laborals fins a mitjanit i les entomen de nou a les 7 del matí per poder arribar a tot arreu. “Aquesta situació de confinament ens acaba pesant molt”, destaca la mataronina. Malgrat que haurien desitjat “més acompanyament” per part de l’escola dels fills els primers dies de confinament, la família considera que no es veuran afectats acadèmicament pel que està passant. “El seu aprenentatge durant aquests dies també és sobre la paciència, adaptabilitat, gestionar l’avorriment, no dependre sempre de l’adult, gestionar els conflictes i la relació amb el germà... Va molt més enllà del que haurien fet a l’escola”.

“Sempre hem estat molt casolans, així que ens estem adaptant bé a la situació”

La Wendy i en Víctor, procedents de l’Ecuador, es mostren optimistes i esperançats, veient sempre el costat positiu d’una situació que no és pas senzilla per a ells i els seus tres fills. 

“Nosaltres sempre hem estat molt casolans, venim d’un entorn i d’uns costums que fa que estiguem molt adaptats a la vida a la llar. Així que la situació actual la portem prou bé”. La Wendy Placencio exemplifica l’expressió “a les penes, punyalades”, ja que sempre intenta trobar el cantó positiu al panorama més complex. “Clar que és una pena que els nanos no puguin anar a l’escola i jugar al parc, però per la resta, estem tots a casa i bé de salut. Hi ha qui ho passa molt pitjor, així que per què queixar-se”, assegura. 

La Wendy fa un parell d’anys que viu al barri de Rocafonda de Mataró, a on es va traslladar amb els seus tres fills des de Guayaquil (Ecuador) per retrobar-se amb el marit i pare de família, en Víctor, que ja fa més d’una dècada que està establert a Catalunya. “Si pensem en el nostre país d’origen, en un entorn econòmic tan precari, amb tanta gent sense feina, imagina’t com patiran el coronavirus allà”, lamenta. Malgrat tot, la situació per a la família tampoc és senzilla; en Víctor ha perdut recentment la feina i ara aprofita aquests dies a casa per formar-se en l’àmbit en el qual es vol especialitzar, la robòtica. La Wendy intenta seguir els estudis d’administració que estava cursant a l’institut Miquel Biada, mentre acompanya els seus tres fills en el dia a dia, tant educatiu com de lleure. “No creiem pas que aquest sigui un curs acadèmic perdut per a ells, al contrari, des de l’escola Rocafonda els han donat moltes activitats a fer, i també intentem entretenir-nos en família veient pel·lícules junts o programes educatius online, jugant amb jocs de taula…”, explica.

 “Hem d’aprendre a viure amb allò que es té més a mà, encara que siguin coses bàsiques”

La Wendy anima a la resta de famílies que es troben en situació similar a “aprendre a viure amb allò que es té més a mà, encara que siguin coses bàsiques”. Mentre la filla gran fa deures de medi natural, ella i els dos petits construeixen una piràmide amb gots de plàstic. A l’habitació del costat, el mercat improvisat de joguines que han muntat els nens descansa després d’hores d’activitat frenètica. Pel terra, peces de puzzle a mig muntar mentre els globus voleien arreu. “Res de desesperar-se!” s’exclama. 

“És una llàstima no saber si podrem fer el final de curs a l’Escola Bressol”

Imma Rovira, autònoma i mare soltera que organitza com pot rutines i tasques per a la seva filla de tres anys

L’Imma Rovira es troba confinada, com molts pares i mares, des del 13 de març, el primer dia que les escoles van tancar per la crisi del coronavirus. Des de llavors ha hagut de reorganitzar-se, perdent ingressos, per compaginar el seu rol de mare soltera amb la seva filla de només tres anys. “Vaig començar el teletreball el dilluns, 16 d’abril, tot i que he perdut ingressos degut a la crisi”, explica. L’Imma dona suport en temes d’ocupació a un ajuntament, feina que pot seguir gestionant des de casa, però l’àmbit de servei directe amb usuaris no ho pot fer a distància, el que suposa una reducció d’un 50% de la seva feina i ingressos.

Ella i la seva filla viuen en un apartament que té un petit balconet que “mirem d’aprofitar al màxim”. “Intento que la nena segueixi una rutina entre setmana, ja que és quan durant els matins necessito fer feina. Es lleva amb mi i va a dormir amb mi, fa els meus horaris; pot estar fent joc simbòlic, jugant amb plastilina i pintant mentre treballo, però naturalment hi ha moments en els que em reclama”, assenyala.

“Si anem a comprar m’acompanya perquè no es pot quedar sola a casa, i ja he hagut de sentir comentaris tipus ‘jo no trec els meus nens’ i similars”

Sobre les 12.30h és el moment del “kit-kat” i que la petita pugui “mirar els dibuixos animats”, segurament una mica més del que era habitual abans del confinament. Davant això, agraeix que les educadores de l’Escola Bressol enviïn propostes de tot tipus com el seguiment de la Vella Quaresma, tot i que lamenta que “estem fent més coses digitals de les que voldria”. Però admet que és el que toca si es volen fer “audiocontes, veure alguna pel·lícula, etc.”. 

La petita és molt activa i moguda, i ara no pot moure’s tant: “No em demana anar al parc i està ben adaptada, però és cert que abans a les nou de la nit ja queia de son i ara aguanta; si que sortim puntualment, si anem a comprar m’acompanya perquè no es pot quedar sola a casa, i ja he hagut de sentir comentaris tipus ‘jo no trec els meus nens’ i similars”, relata. Això sí, l’Imma ja té clar que el primer que faran quan puguin sortir “és anar al front marítim, veure el mar i córrer, així estarà contenta”. El que més li preocupa és que no es pugui fer un acomiadament a l’Escola Bressol: “És un salt important cap a l’escola i esperem que ho tinguin en compte per fer alguna cosa encara que sigui a l’estiu”.