A la dècada dels 70, Les Santes vivien en un estat total de decadència. Una ullada als programes de la Festa Major d’aquella època així ho testimonien: una festa sense entitat ni relat, cada cop menys participada, que tan sols atreia milers de mataronins pel Castell de Focs. Els mateixos textos del document que editava l’Ajuntament franquista mencionava que els temps “estan canviant” i que els mataronins “no tenen tant interès” en participar de la seva Festa Major. “La sensació és que ja s’havia tirat la tovallola”, explica Àngels Soler, del Museu de Mataró. Soler és la comissària de l’exposició “[Re]construir la festa. Les Santes de 1979”, que es pot visitar a Can Marfà. La mostra és un record i homenatge a aquells que, sortosament, no es van rendir durant els anys més durs de la Festa Major, i que gràcies a la seva feina van aconseguir una reviscolada que va començar a plasmar-se a partir de la recuperació dels Ajuntaments democràtics. Una feina de la qual la Festa Major tal i com la coneixem avui n’és hereva directa. Sense aquell esforç majúscul, avui, simplement, no hi hauria Santes. 

Tal i com es posa de manifest a la mostra, la Festa Major de Mataró que se celebra aquests dies té el seu origen en el moviment popular que es va proposar recuperar-la. Un moviment articulat a l’entorn d’un grup de joves que formaven part del Foment Mataroní, una de les entitats que mantenia viva la flama de la cultura durant els anys del Franquisme. Uns mesos abans de la mort del dictador, a l’estiu de 1975, aquests mataronins van iniciar la campanya ‘Les Santes, fem-ne Festa Major’. Una campanya que es va allargar durant els següents quatre anys, primer en paral·lel a Les Santes “oficials” i després de la mà del primer Ajuntament democràtic, l’any 1979, amb l’alcalde Joan Majó que havia accedit al càrrec tan sols tres mesos abans de la Festa. 

Molts mataronins i mataronines que avui gaudeixen dels grans actes de Les Santes i de les seves figures i comparses, que d’alguna manera creuen que hi han sigut “sempre”, desconeixen que l’origen de tot plegat no rau tan sols en la tradició, ni té les arrels en els temps més remots. Si bé la presència de la Família Robafaves es remunta al segle XVIII, i que elements com la Missa, les dormides o diverses de les figures també arrosseguen segles d’història.

finals anys 70

Les Santes de 1979. Foto: Miquel Sala (arxiu Miquel Sala). Cedida per Cultura Mataró

Però bona part de la festa és una construcció força recent, un model que es va començar a plasmar ara fa quatre dècades i que es pot resseguir a l’exposició de Can Marfà. La mostra posa els visitants en context i en antecedents, amb una introducció que recupera els orígens de la Festa. Elements com els Gegants, els Nans, la Dormida, la Missa de Mossèn Blanch, el Toc d’Ofici, el Castell de Focs... Els elements històrics que s’han mantingut fins avui. I ràpidament entra en matèria per mostrar, en primer lloc, la decadència que vivien Les Santes ara fa més de 40 anys. “Un grup de joves van decidir donar un tomb a aquesta situació” constata Soler. Aixoplugats al Foment Mataroní, impulsen una campanya que anima a recuperar molts dels elements perduts de la Festa, i també a incorporar-ne de nous, alguns dels quals avui són absoluts clàssics com ara les Matinades o la Crida a la Festa Major.

Però en el seu moment també van ser nous de trinca, experiments de prova i error com, al cap d’uns anys, ho serien la Nit Boja o el No n’hi ha prou. “Tot d’elements que es van anar integrant a la festa, donant continuïtat a allò que ja existia però també promovent-ne de nous”, destaca la comissària de l’exposició. Un fenomen que no es va donar tan sols a Mataró, sinó a molts altres municipis del país, com una forma de desig col·lectiu de “prendre la paraula, ocupar els carrers, autoorganitzar-se i generar espais de llibertat, d’intercanvi i de celebració”, tal i com diu el catàleg de la mostra. La dictadura havia caigut, els ajuntaments esdevenien democràtics i s’obria un nou món de possibilitats, on tot estava per fer. 

L’exposició compta amb tot d’elements audiovisuals, com ara enregistraments de la música interpretada per Quirze Perich -el flabiolaire que durant dècades va acompanyar els gegants de Mataró i altres figures del país- acompanyats de l’exposició del seu flabiol i tamborí. Un músic que va representar millor que ningú la continuïtat de les noves Santes, empeltades de tradició i alhora mirant cap al futur. El següent apartat de l’exposició se centra en l’any clau, el 1979. Aporta context sobre l’arribada del primer Ajuntament democràtic, amb l’elecció de Joan Majó com a alcalde. Un home que també va ser clau ja que va permetre que Les Santes passessin a ser organitzades de forma molt més directa per part dels ciutadans, amb l’impuls d’aquell grup del Foment que ja portava gairebé un lustre promovent la recuperació de la Festa. 

expo panel

La il·lusió i les ganes ho van poder tot, fins i tot la manca de temps, la precarietat i la falta de recursos. Feia molt pocs mesos que l’Ajuntament s’havia constituït, el pressupost per a Les Santes era de tan sols 2 milions de les antigues pessetes i tot estava per fer. L’exposició explica com es va crear la Comissió de Les Santes, que celebrava reunions interminables fins a altes hores de la matinada al Saló de Sessions del consistori. I recorda totes les iniciatives que es van dur a terme per finançar la festa, des de rifes i enganxines fins a la petició de suport a bars, restaurants i botigues. “Va ser tot un èxit, la festa va acabar amb superàvit”, recorda Soler. 

L’any 1979 es van posar les bases de molts dels elements que avui són característics de Les Santes. Per exemple, la manera com es crea any rere any la imatge de la Festa Major, en forma d’encàrrec a un artista de la ciutat. El primer escollit va ser Eduard Alcoy, un dels grans artistes mataronins del segle XX, a qui els promotors de la recuperació de la festa, en aquest cas amb Josep Rodri al capdavant, van anar a pregar que poses el seu talent al servei de Les Santes. El programa, amb el seu cartell a la portada, es va imprimir a deshores a la impremta de Can Tria. Totes aquestes i altres històries són recollides també en format entrevista a un total de 19 persones estretament vinculades a la recuperació de la festa, des del propi Majó a Boris Ruiz, creador de la figura de la Momerota, passant per grallers, geganters, compositors i coreògrafs, membres del Foment... 

L’exposició culmina amb una mirada més enllà de 1979: un apartat on s’hi recullen tots els cartells d’aquests 40 anys, acompanyats d’una llista d’actes avui emblemàtics i l’any en què es van estrenar. “Volem mostrar que Les Santes són una festa viva, en permanent construcció i reinvenció”, afirma Soler. “Però això ens donaria per tota una altra exposició!”.

Més exposicions vinculades a la Festa

Aquests dies es poden visitar un total de quatre exposicions que giren a l’entorn de Les Santes. A més de la de Can Marfà, a Can Palauet s’hi exhibeix la tradicional exposició fotogràfica, que enguany va a càrrec del fotògraf mataroní Manel Quirós. Porta per títol ‘Lux’ i a partir d’una trentena d’imatges utilitza la fotografia com a finestra que li permet connectar amb els orígens per il·luminar i crear una narrativa poètica. Les ombres i les llums es converteixen en símbols i mites, i en aquesta consciència explora el fet màgic d’explicar històries.
Al mateix Can Palauet es pot descobrir el projecte artístic i literari  “Les Santes.

Alfabet ínfim”, una producció del M|A|C (Mataró Art Contemporani) que proposa amb monosíl·labs ordenats de la a a la z una pauta escrita i gràfica per donar un cop d’ull a Les Santes amb una mirada diferent. Amb les imatges i monosíl·labs escollits per a cadascuna de les lletres es podrà recórrer l’univers de Les Santes i tothom podrà construir el seu propi alfabet sense limitacions sil·làbiques ni de cap mena. HI participen un total de 26 artistes i una escriptora. Són: Verónica Aguilera, Carla Aledo, Martí Anson, Xavier Arenós, Laia Arnau, Agàpit Borràs, Irene Bou, J.M. Calleja, Blanca Casas Brullet, Manuel Cuyàs, Domènec, Adriana Esperalba, Marta Floriach, Anna Fradera, Pere Fradera,  Andrés Galeano, Joan Hortós, Mia Llauder, Dani Montlleó, Néfer, Perecoll, Ita Puig, Regina Puig, Raül Roncero, Glòria Safont-Tria i Jaume Simon.

Per últim, fins al 24 de juliol, el Museu Arxiu de Santa Maria presenta ‘El flabiol a Mataró. 300 anys’, una selecció de documents i fotografies que mostren quins van ser els antecedents del flabiol i com aquest instrument, acompanyat d’un tambor, ha estat present en la vida de la ciutat almenys des de fa 300 anys i hi ha perviscut fins als nostres dies. 

16 foto nova expo fotògraf

Una de les fotos de Manel Quirós