El mataroní Manuel Vilatersana complirà 97 anys el proper mes de maig. Gairebé un segle de vida amb una quantitat ingent de records acumulats de llocs, personatges, situacions i vivències que, estirant del fil, plasmen les memòries de la seva ciutat durant tot aquest temps. Especialment en un àmbit que a la capital del Maresme va gaudir d’especial importància. Vilatersana va estar al capdavant de les principals sales de cine de la ciutat durant gairebé quatre dècades. El Foment, primer, i després com a home de confiança d’Unicines, l’empresa promotora dels cinemes Cerdanyola, Núria i Iluro. Ara que l’edifici que va acollir aquest últim, que en el seu moment va ser un dels cinemes més grans i prestigiosos de l’Estat, és a punt de desaparèixer, és el moment idoni per recordar amb ell una època en la que les pel·lícules es projectaven en autèntics palaus.

“De ben petit ja anava al Foment, de la mà de la mare, i ben aviat em vaig posar a ajudar en les projeccions de cinema”, recorda. Vilatersana hi feia de tot, començant per vigilar l’entrada i penjar la cartellera i, més endavant, anant a Barcelona a barallar-se amb les distribuïdores per aconseguir les pel·lícules més populars del moment. Eren uns anys, la dècada dels 50 i els 60, de molta competència en aquest àmbit a Mataró, amb el Clavé, el Modern, l’Iris, el Gayarre o el Monumental atraient centenars d’espectadors. Vilatersana va convèncer la junta del Foment d’adquirir una màquina OSA, les millors del moment, i a través dels seus contactes amb distribuïdores com Fides, s’ho va manegar per disposar dels films més populars. “Recordo que un dia de Nadal vam projectar Los Tres Sargentos (un western amb el Rat Pack –Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis Jr.- de protagonistes) i no vaig ni poder fer el dinar familiar a casa de la feinada que em van donar les cues que es van formar”.

Els germans Coll (Unicines) el van contractar com a responsable de sala dels seus grans cinemes a Mataró

“Em deien ‘ja et deuen pagar bé al Foment!’, però jo tot això ho feia de voluntari” explica. Ell vivia del món del tèxtil, amb una petita fàbrica de mitges de cotó que va acabar sent inviable a causa de la popularització del nailon. Va ser llavors quan, amb tota l’experiència acumulada, va trucar a la porta d’Unicines, una empresa formada pels germans Josep Maria i Teresa Coll per impulsar el cinema a la ciutat. Propietaris de Laboratoris Unitex -que van registrar la marca ‘Tirites’ i que van acabar sent adquirits per la multinacional alemanya Hartmann- i de diverses farmàcies, a més d’altres negocis, els empresaris van fer una aposta molt forta per les sales de cinema. I van confiar en l’olfacte i l’experiència de Vilatersana per portar el Cinema Cerdanyola, un gran complex a la plaça Isla Cristina que va obrir portes el 1968 i que va ser un dels primers a Catalunya en projectar pel·lícules de 70mm. L’enorme èxit que va assolir, amb 3.000 espectadors setmanals, va animar els Coll a obrir noves sales, sempre amb Vilatersana com a encarregat; el Núria, l’any 1972, encara més gran i espectacular- al cap d’un parell de dècaded, el 1991, es convertiria en multisales- i finalment el Cinema Iluro, el 1976.

Barra de bar del cinema Iluro

“Tot en el Cinema Iluro era impressionant, venien de València i de Madrid a veure’l”, recorda el mataroní. El disseny va anar a càrrec de l’arquitecte Antonio Bonamusa, autor de la majoria de sales i teatres del grup Balañá a Barcelona. “Li van dir que volien un cine únic, el més bonic”, afegeix Vilatersana. I Bonamusa hi va plasmar el mateix estil inconfusible. Prop de 1.200 butaques vermelles, parets folrades, pantalles amb doble cortina, un vestíbul propi d’una sala parisenca de music hall amb una barra de bar de luxe, sofàs, una gran escala d’accés a la sala... I un cop començava la pel·lícula, tota mena de comoditats i avenços tecnològics: climatització perfecta malgrat les dimensions, més d’una vintena d’altaveus, i desenes de vigilants i acomodadors. Vilatersana recorda que l’Iluro era “un cinema de referència a tot el país: no només era una de les sales més grans, sinó que les distribuïdores el prenien com a referència i pedra de toc per veure com funcionarien les pel·lícules a la resta d’Espanya”. L’encarregat de sala recorda que els dilluns li tocava portar la recaptació del cap de setmana al banc, i aquesta no solia baixar del milió de pessetes.

“Era una de les sales més grans del país i les distribuïdores l’utilitzaven com a pedra de toc per veure com funcionarien les pel·lícules a la resta d’Espanya”

L’èxit de l’Iluro i el Núria va fer que, poc a poc però inexorablement, la resta de sales de la ciutat anessin plegant veles, des del Clavé fins al Monumental, i fins i tot el Cerdanyola va acabar tancant. Als 72 anys, després de 44 anys de dedicació al cinema, Vilatersana es va jubilar. “Estava molt esgotat, hi vaig deixar la vida i era la meva passió, però quan vaig plegar ja no en vaig voler saber gaire res”, explica. Afortunadament per a ell, no va haver de fer front a la decadència de les sales que ell va ajudar a crear i portar a l’èxit. Avui, es mira des de la llunyania l’enderrocament de l’Iluro, el darrer bastió d’una època daurada del cinema a Mataró que va tenir en Vilatersana una autèntica estrella.